Showing 41–53 of 53 results

  • Montaillou, village occitan de 1294 à 1324

    Montaillou: un petit village de montagnards et de bergers en haute Auriège, à 1 300 mètres d’altitude. En 1320, Jacques Fournier, évêque de Pamiers, plus tard pape d’Avignon, y déploie ses talents d’inquisiteur. Il finit par déterrer tous les secrets du village.

    Rien n’échappe à cet évêque fureteur, ni les vies intimes, ni les drames de l’existence quotidienne.

    En s’appuyant sur cet extraordinaire document de Jacques Fournier, sorte de roman vrai du petit peuple du XIV siècle, Emmanuel Le Roy Ladurie ressuscite, en utilisant les méthodes historiques et ethnographiques les plus actuelles, la réalité occitane et cathare d’il y a six cent cinquante ans.

    0,00 
  • The Occitan War: A military and political history of the albigensian crusade (1209-1218)

    In 1209 Simon of Montfort led a war against the Cathars of Languedoc after Pope Innocent III preached a crusade condemning them as heretics. The suppression of heresy became a pretext for a vicious war that remains largely unstudied as a military conflict. Laurence Marvin here examines the Albigensian Crusade as military and political history rather than religious history, and traces these dimensions of the conflict through to Montfort’s death in 1218. He shows how Montfort experienced military success in spite of a hostile populace, impossible military targets, armies that dissolved every forty days, and a pope who often failed to support the crusade morally or financially. He also discusses the supposed brutality of the war, why the inhabitants were for so long unsuccessful at defending themselves against it, and its impact on Occitania. This original account will appeal to scholars of medieval France, the Crusades, and medieval military history.

    LAURENCE W. MARVIN is Associate Professor of History at the Evans School of Humanities, Berry College, Georgia.

    0,00 
  • Drets e privilègis dera Val d’Aran

    En 1944, Manuel Abizanda e Broto deth Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional publique era transcripcion e studi d’un manscrit titolat Índice Privilegios. Abizanda conde que dit manuscrit siguec amagat tà liurar-le deth perilh des “hodas rojas y marxistas” pendent era epòca Republicana e Guèrra Civila.

    En 1938, un còp liberada era Val d’Aran pes nacionaus, er avocat Jaume Sala entreguèc dit manuscrit ath Servicio. Abizanda qu’ère agent d’aguest servici hec er estudi comentat adès.

    En sòn trabalh ditz qu’un còp estudiat, eth manuscrit serà restituït entar Archiu Notariau, mès non especifique s’ei er archiu notariau deth districte de Vielha o parle d’un aute districte. Actuaument se desconeish a on se trape dit manuscrit e sonque auem notícies d’eth pera publicacion de 1944.

    Pera descripcion hèta per Abizanda sabem qu’et manuscrit cònste de 50 fuelhs escrits e 40 fuelhs en blanc. Ei enquadernat en pergamin e mesure 14x10cm.

    0,00 
  • El Born CC

    Damb eth Born Centre Culturau daurís un des equipaments culturaus mès importants dera ciutat. Se guardam entà darrèr, entara discussion qu’aucupèc gran espaci mediatic e politic sus se calie preservar es rèstes arqueologiques o arrasar-les, sus s’es pèires poderein convíuer damb es libres –o es libres damb es pèires– i auie un hons enterrat –intangible, emocionau, sentimentau– que non ère cap d’aute que s’era ciutat auie eth dret o non d’arrecuperar era sua memòria.

    Ath delà dera recuperacion dera magnifica estructura deth mercat ancian e des espacis a còta de carrèr que configuren es scenaris principaus dera activitat cul- turau quotidiana d’aguest nau espaci, çò que da singularitat ath recinte, çò que hè que quan i entram era emocion mos troble, ei, sense cap de dobte, era enòrma fòrça e poténcia qu’ací aquerís eth relat des hèts de 1714. Ara reabilitacion patrimoniau –plan evidenta as uelhs de toti–, i cau ahíger era grana excavacion arqueologica urbana –quauqui 8.000 mètres quarradi– e eth trabalh de recèrca –precisa, meticulosa, exaustiva– que mos a permetut de conéisher a hons era societat barcelonesa e catalana des ans que van entre es sègles XVII e XVIII.
    Quan era istòria ges des libres o des referéncies mès o mens grèves e generiques de çò que se passèc en un periòde determinat e passe a hèr part deth nòste païsatge de cada dia passam de «saber-la» a «senter-la».

    0,00 
  • Er escut d’Aran

    Aran ath long dera sua millenària existéncia a anat configurant ua simbologia pròpia, uns senhaus d’identitat, ua istòria e un patrimòni d’identificacion collectiua.

    Auem er escut qu’ei reflèxe e expression dea nòsta istòria. Sintèssis de toti es elements: Lengua, Istòria, Art, Territòri e Volentat collectiua; Diuersitat e convivéncia. Er escut sintetise toti aguesti element d’arraötz popular e eth pòble les identifique coma pròpis.

    Angel Claveria a sabut articular tot eth contengut simbolic en aguestes quate planes, Mos cau emplegar e mantier es simbèus entà permanéisher coma pòble.

    0,00 
  • Campanaus e campanes dera Val d’Aran

    Aguest seriós estudi qu’auetz enes mans ei ua campanada ena nòsta cultura, que mos enlumene sus un des aspèctes mès desconeishuts dera nòsta istòria. Ei damb gòi que guardam es campanaus lheuar-se orhulhosi ath miei des nòsti pòbles. Son eth referent paisagistic e visuau… e damb eth sòn penetrant tapatge mos enlumènen tanben en nòste moviment.

    Ena nòsta vida diària i son presentes es campanes, i an estat des de hè molt… des de tostemp, e ena nòsta petita literatura ne parlen diuèrsi autors. Auíem de besonh aguest estudi, mos calie articular damb rigor un discors que mos permetesse explicar que tanben ath torn d’aqueres majestuoses tors s’a gestat era nòsta identitat.

    0,00 
  • L’aranés e l’occitan general: Quatre estudis

    Er Estatut d’Autonomia hè oficiau era lengua occitana en Catalonha. Se concrète en Art 6.5.: Era lengua occitana, nomentada aranés en Aran, ei era lengua pròpria d’aguest territòri e ei oficiau en Catalonha, cossent damb çò qu’establissen aguest Estatut e es leis de normalizacion lingüistica. Ua des responsabilitat qu’a d’assumir era institucion, ei a dí- der era Generalitat e eth Conselh Generau d’Aran, en procès de metuda era practica dera oficialitat dera lengua occitana, ei era sua referéncia lingüistica. Ua lengua a de besonh uns referents clars entà mostrar ua coeréncia normatiua.

    S’era lengua ei ua, era occitana, ua a d’èster era nòrma de referéncia maugrat que pòden èster diuèrses es interpretacions e aplicacions.

    Era aplicacion der Estatut hè de besonh era contínua relacion damb aguesta nòrma referent e damb era sua forma l’aplicacion. En cas der aranés aguesta nòrma occitana se concrète enes Nòrmes ortografiques der aranés que ja an mès de vint-e-cinc ans d’emplec sociau (escòla, administracion, …).

    Es elements fonamentaus d’aguesta nòrma referent son longaments acceptats en tot eth territòri lingüistic, mès mos cau concretar e èster eth maxim de rigorosi, donques qu’era sua gestion non ei tostemp clara e evidenta. Sense aguest rigor es decisions non serien competentes e serioses. Ei plan per açò que, per manca d’ua autoritat normatiua de tot eth territòri lingüistic, era Secretaria de Politica Lingüistica s’a dotat der assessorament d’un Grop de Lingüistica Occitana (GLO) format per setze persones prestigioses en estudi dera lengua occitana, qu’amasse fòrça des sen- sibilitats existentes. Entre es compausants deth Grop i a tres membres der Institut d’Estudis Aranesi que garantissen eth respècte per aguesta varietat.

    Mès, eth GLO non ei era autoritat, non cree nòrma, sonque l’ administre e assessore ara SPL ena sua aplicacion. Trabalhe ena perspectiva dera unitat lingüistica, e eth respècte dera varietat aranesa, sense hèr nòrma.

    Ath torn der ahèr aranés-occitan s’a produsit un debat, en fòrça escadences rei- teratiu, sus er ensemblatge dera varietat aranesa e dera sua nòrma damb era varietat generau (hugim de denominacions coma estandard o referenciaus entà non entrar en competéncies pròpries dera autoritat lingüistica). Aguesta varietat generau a estat denominada d’ues autes formes per diuèrsi autors: occitan larg, occitan comun, neolanguedocian, occitan ortopedic, occitan referenciau,…

    Eth trabalh que ven a contunhacion ei ua contribucion ad aguest debat. Es sòns autors son professionaus dera lengua, boni coneishedors dera varietat aranesa e dera varietat generau dera lengua occitana. Damb eri eth debat non s’acabe, ne s’inície, sonque se contunhe.

    0,00 
  • Criteris entara toponímia d’encastre municipau

    I a pògues causes en lenguatge que donguen tanta escadença ara creativitat com era toponímia. Es colors, es formes, era vegetacion deth territòri; es nòms o es maunòms des sòns estatjants; ua istòria, un avodament, ua legenda o un equipament… quina causa que sigue barrejada damb er engenh dera gent servís entà generar un toponim.

    Pr’amor d’açò, es nòms de lòc mos diden plen de causes sus es abitants, sus es origines o sus era natura de cada endret e son capables de crear un trincadís de colors plan variats que balhe personalitat a cada cornèr deth país.

    Mès es toponims son tanben informacion, descripcion precisa, coordenada exacta enes mapes, nomenclators urbans, bases de donades o guides. Son un element indispensable de guidatge e de referéncia sus un territòri plen de persones en movement.

    Aguesti dus aspèctes son es qu’an encoratjat ara Comission de Toponímia de Catalonha tà aufrir as municipis e tà toti es qu’agen de trabalhar damb nòms de lòc, uns Critèris que mos an de perméter preservar plan viua era riquesa culturau qu’era toponímia represente e adobar-la entà hèr-la utila.

    0,00 
  • Nomenclator dera Val d’Aran – Coordenades

    Es nòms que designes es lòcs d’un territòri an ua foncion tecnica e culturau ath madesih temps. Tecnica perqué les referéncien geograficament, e culturau perqué veïculen ifnromacion sus era cultura, era lengua o es costums d’aqueri que les meteren eth nòm. En aguest sens, era toponímia aranesa ei un patrimòni collectiu que cau sauvagardar com a par der auviatge lingüistic e culturau dera Val d’Aran.

    0,00 
  • Nomenclator dera Val d’Aran

    Era publicacion deth Nomenclator dera Val d’Aran represente ua hita importanta ena normalizacion des sòns nòms de lòc der aranés e, donques, dera lengua madeisha. Ei un esturment basic de consulta entara Administracion e eth mon empresariau entà designar, etiquetar e fixar es nòms de lòc de manèra normativa.

    Aguest nomenclator permet era localizacion dera toponimia aranesa en ua cartografia de detalh, a on practicament toti es nòms de lòc d’Aran son recuelhuts e tanben normalizadi. Atau, eth Nomenclator dera Val d’Aran amasse un totau de 3 450 toponims de tot tipe que provien dera Basa toponimica a escala 1:5000 der Institut Cartografic e Geologic de Catalonha (ICGC), era mès detalhada que corbís actuaument tota era Val d’Aran.

    Era òbra qu’auetz enes mans ei frut d’un convèni de collaboracion entre er Institut d’Estudi Aranesi-Acadèmia aranesa dera lengua occitana, coma autoritat lingüistica dera lengua occitana en Catalonha, e er Institut Cartografic e Geologic de Catalonha, coma generador de cartografia e d’informacion geografica.

    Eth nau Nomenclator ei un esturment de referéncia que contribuirà, d’un costast, ara coneishença e era difusion des formes adequades des nòms de lòc e era sua localizacion sus eth territòri e, der aute, ara preservacion dera toponimia coma auviatge intangible, coma testimòni des eveniments istorics e coma reflèxe d’ua cultura viua que contunharà evolucionant.

    0,00 
  • Estudio sobre el dialecto aranés

    El Valle de Arán, tan caracterizado geográficamente por sus verdes praderas, sus tupidos bosques, sus arriscadas cimas, tiene también un habla que lo define: el aranés, que, como se nos dice en la introducción de este libro, no es propiamente un dialecto catalán, sino que está emparentado con el gascón, que se conserva todavía vivo entre las gentes del pueblo de los lugares del sur de Francia, que constituyen las históricas tierras de la Gascuña.

    Casimiro Ademá, el autor de este estudio, aparte de poseer unos conocimientos poco comunes en la materia –aún no siendo un especialista en filología–, nos da de este fenómeno lingüístico un testimonio vivo y directo adquirido esencialmente en las conversaciones y convivencia con las gentes de su tierra.

    0,00 
  • L’occità de la Vall d’Aran davant dels parlars gascons veïns

    La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.

    De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.

    0,00 
  • Morfologia verbal aranesa

    Se sap que, en el conjunt dels parlars romànics, no resulta excep- cional de trobar varietats lingüístiques que, en l’imperfet d’indicatiu de la segona i la tercera conjugacions, presentin a la desinència un so labial intervocàlic. Apareix, per exemple, dialectalment, en espanyol: en zones ben diverses, en clapes disperses, ja sigui en el vell o en el nou continent. Apareix en rètic o en dialectes itàlics: com, sense anar més lluny, en el toscà mateix. O bé també en aragonès, llengua en la qual «la terminación del imperfecto mantiene la -b- tanto en la primera como en la segunda y tercera conjugaciones» (ALVAR, 1953: 230) i en què aquestes formes amb un element bilabial —perquè, com en espanyol, hi és bilabial— a la desinència són, de fet, les formes referencials.

    L’objectiu, doncs, no és de tractar d’afers —recurrents, per altra banda— com l’origen etimològic o analògic d’aquell so consonàntic, sinó sobretot de treure a la llum dades que hi fan referència: informa- cions obtingudes durant els darrers set anys arreu dels pobles de la Vall d’Aran —i també del Comenge veí, ja a l’Estat francès— a través d’enquestes de tipus dialectològic de format —diguem-ne— clàssic.

    0,00