Includís es dus volums.
Publicat per Draguignan en 1841.
Dictionnaire Provençal-Français
0,00 €
| book-author | |
|---|---|
| format |
Customer Reviews
There are no reviews yet.
0,00 €
Includís es dus volums.
Publicat per Draguignan en 1841.
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
Aguest document qu’auetz enes mans, non ei era còpia de un aute document, non ei tanpòc era traduccion d’ua òbra Ei era adaptacion d’ua setantia de pagines der estudi mès seriós que s’a hèt der aranés, entà convertir-lo en prenormativa.
Aguest trabalh convertís a Joan Coromines en normativizador dera varietat aranesa dera lengua occitana. Er Institut d’Estudis Aranesi a profitat d’aqueres aportacions extraordinàries que mos oferís e les a encaishat en procès pròpri dera Acadèmia.
Era lengua la hèm entre toti e damb aguest trabalh apropam eth nòste «toti» actuau ath «toti» de hè cent ans, espandim era basa documentau, e hugem de decisions totalitàries.
Se Coromines escriuec eth sòn trabalh en ua grafia pròpria entar aranés, non siguec pas per ua volentat antinormativa: “Coromines havia viscut la trajectòria difícil de compleció de la llengua normativa d’una manera directa, primer a través del seu pare, que era membre de l’Institut, i després treballant al costat de Fabra. Justament col·laborà amb aquest, amarat de l’experiència catalana, per a elaborar unes normes ortogràfiques de l’aranès, dialecte gascó plaçat en territori administratiu català, basades en la tradició occitana però amb concessions a la catalana (ny i no nh, x i no ch, ll i no lh), justificable potser per no haver vist encara la llum la Gramatica occitana d’Alibert (1935) però que no s’acaba d’entendre des d’una perspectiva global occitana.
Aguest vocabulari siguec hèt per Mossen Condò Sambeat e publicat en 1915 en Butlletí de Dialectologia Catalana, der Institut d’Estudis Catalans.
Jusèp Condò, qu’atau ei coma signe eth vocabulari, ei ena memòria de toti es aranesi, coma er emblèma dera persona qu’empleguèc eth bon e autentic aranés en tot que liderèc un renaishement literari, un patriòta, com la nomente Miquèu de Camelat. Condò apareish coma un sabent damb qualitats fonamentades ena inspiracion. Condò ère, tanben, un bon coneishedor deth catalan, talament coma ac testimonie en aguesta madeisha òbra.
Condò publiquèc eth sòn vocabulari damb ua grafia fonetica, definida pera direccion deth Butlletí de Dialectologia Catalana. Ei ua grafia qu’a viatges presente incerteses. Non ei era grafia qu’emplegaue Jusèp Condò abituaument. Mossen Condò, que s’apropèc dera grafia classica, d’aquera qu’ara emplegam nosati, empleguèc, totun, era grafia mercada pera Scolo deras Pireneos de caractèr felibrenc. En tot considerar qu’actuaument era normativa ortografica der aranés ei fòrça definida e coneishuda, presentam aguest vocabulari en grafia normativa, entà ua major comprenença de toti e entà ua mès facila adaptacion ara norma, s’atau ac consideram. Per aguesta rason en quauques transcripcions auem ahijut quauqua letra muda que forme part dera normativa nòsta.
Orthographe et prononciation, Grammaire et syntaxe, Lexique A à ZHéritière du latin, la langue d’oc s’est formée dans la continuité de la désagrégation de l’empire romain. On fixe généralement le XI ème siècle comme la période achevant définitivement la formation de la langue nouvelle. Dès ses origines, comme pour les autres langues latines, la langue d’oc présentait des variations régionales, dont les grands dialectes actuelles sont les continuateurs.
Le mot occitan, ancien mais quasiment inusité pendant longtemps, est aujourd’hui admis pour désigner l’ensemble des parlers prolongateurs de l’ancienne langue d’oc. Il remplace vantageusement le terme provençal autrefois utilisé avec le même sens.
Il est de nos jours couramment admis de classer les parlers occitans en six dialectes: le limousin, le gascon, l’auvergnat, le languedocien, le vivaro-alpin et le provençal. Cette classification, basée sur des critères uniquement linguistiques, ne recouvrent toutefois pas la délimitation des provinces de même nom. Au sein de l’Occitanie, le vivaro-alpin lui-même souffre d’un défaut d’identification sociale claire, et il est souvent désigné sous les noms de ‘dauphinois’, ‘nord-provençal’, ‘gavot’, ‘provençal-alpin’.
Aguesta “gramatica” s’a hèt pensant en ensenhament dera lengua, e mès concrètament ena escòla, en tot tier en compde qu’era escòla pendent es darrèrs ans a desvolopat eth major conjunt de documentacion e era major transmission dera lengua. Era Seccion aranesa ei formada per 8 persones des quaus 7 auem ua ligason ar ensenhament. Volem facilitar eth camin as emplegaires dera lengua, as mèstres, a toti es que l’ensenhen…
Es decisions s’an pres en tot contrastar era situacion actuau der aranés, e s’a procurat de tendir cap a solucions que faciliten er emplec dera lengua, que donguen un accés coerent e simplificat.
Cau interpretar aguesta “gramatica basica” coma eth document que mèrque eth camin, qu’oriente en emplec dera lengua. Aguesta “gramatica”, ei basica, non preten èster exaustiva e açò signifique qu’en sòn trebalh deth dia a dia es creadors dera lengua, es escritors e toti es que l’empleguen trobaràn gessudes e solucions damb fondaments diuèrsi que testimonien era viuesa dera lengua. Non la volem embarrar. I an mès gessudes qu’es que proposam aciu, i an encastres diuèrsi d’emplec dera lengua que suggerissen formes diferentes. Damb era rigor pròpria dera lingüistica, damb era atencion metuda en emplec actuau der aranés, damb era consideracion sincronica e diacronica dera lengua occitana, presentam aguesta propòsta normativa que definís era varianta aranesa dera lengua occitana e demanam qu’aqueri qu’empleguen era lengua s’adapten, au mens, ara linha aciu contenguda. E s’an capacitat entà anar mès luenh,… que i vagen! E se non i van, en emplegar era lengua damb es critèris d’aguesta “gramatica basica” s’incardinaràn ena correccion der aranés.
A quiet renaissance has been unfolding in certain parts of Europe – a renaissance of literature written in minority languages. In this book, William Calin explores the renaissance through an examination of twentieth-century works in Scots, Breton, and Occitan minority languages flourishing inside the borders of the United Kingdom and France.
For each of the three bodies of literature Calin considers major authors whose works include novels, poetry and plays, and shows that all three literatures have evolved in a like manner, repudiating their romantic folk heritage and turning instead to modern and postmodern concerns. Drawing on current critical theories in periodization, postcolonialism and cultural studies, Calin raises a range of comparative questions: Is there a common form of narrative prevalent in minority cultures that is neither realism nor metafiction? Is the minority-language theatre limited to plots treating past history and the rural present? What is the relationship between the minority literature and literature in the national language? What kind of history should be written on the literatures of Scotland, Brittany and the South of France, manifest in their several languages?
Calin’s pioneering study is the first comparative scrutiny of these minority literatures and the first to bring all three together into the mainstream of present-day criticism. His work demonstrates the intrinsic importance in their twentieth-century renewal, as well as their contribution to global culture, in both aesthetic and broadly human terms.
Select at least 2 products
to compare
Be the first to review “Dictionnaire Provençal-Français”
You must be logged in to post a review.