format |
---|
Els números
0,00 €
Customer Reviews
There are no reviews yet.
Per toti es publicacions
Pes libres en format papèr
En lengua occitana
Tòn equipa ath tòn servici
Orthographe et prononciation, Grammaire et syntaxe, Lexique A à ZHéritière du latin, la langue d’oc s’est formée dans la continuité de la désagrégation de l’empire romain. On fixe généralement le XI ème siècle comme la période achevant définitivement la formation de la langue nouvelle. Dès ses origines, comme pour les autres langues latines, la langue d’oc présentait des variations régionales, dont les grands dialectes actuelles sont les continuateurs.
Le mot occitan, ancien mais quasiment inusité pendant longtemps, est aujourd’hui admis pour désigner l’ensemble des parlers prolongateurs de l’ancienne langue d’oc. Il remplace vantageusement le terme provençal autrefois utilisé avec le même sens.
Il est de nos jours couramment admis de classer les parlers occitans en six dialectes: le limousin, le gascon, l’auvergnat, le languedocien, le vivaro-alpin et le provençal. Cette classification, basée sur des critères uniquement linguistiques, ne recouvrent toutefois pas la délimitation des provinces de même nom. Au sein de l’Occitanie, le vivaro-alpin lui-même souffre d’un défaut d’identification sociale claire, et il est souvent désigné sous les noms de ‘dauphinois’, ‘nord-provençal’, ‘gavot’, ‘provençal-alpin’.
Com que non param de viatjar, auem arribat en Australia, un país plen de colors que s’amague en aute costat dera Tèrra.
Vedetz aquera cadia de montanhes? Òc? Donques ath som dera montanha mès nauta se lhèue era ciutat de Fuà, famosa en tot eth mon pera qualitat des sues auques.
Aguesta “gramatica” s’a hèt pensant en ensenhament dera lengua, e mès concrètament ena escòla, en tot tier en compde qu’era escòla pendent es darrèrs ans a desvolopat eth major conjunt de documentacion e era major transmission dera lengua. Era Seccion aranesa ei formada per 8 persones des quaus 7 auem ua ligason ar ensenhament. Volem facilitar eth camin as emplegaires dera lengua, as mèstres, a toti es que l’ensenhen…
Es decisions s’an pres en tot contrastar era situacion actuau der aranés, e s’a procurat de tendir cap a solucions que faciliten er emplec dera lengua, que donguen un accés coerent e simplificat.
Cau interpretar aguesta “gramatica basica” coma eth document que mèrque eth camin, qu’oriente en emplec dera lengua. Aguesta “gramatica”, ei basica, non preten èster exaustiva e açò signifique qu’en sòn trebalh deth dia a dia es creadors dera lengua, es escritors e toti es que l’empleguen trobaràn gessudes e solucions damb fondaments diuèrsi que testimonien era viuesa dera lengua. Non la volem embarrar. I an mès gessudes qu’es que proposam aciu, i an encastres diuèrsi d’emplec dera lengua que suggerissen formes diferentes. Damb era rigor pròpria dera lingüistica, damb era atencion metuda en emplec actuau der aranés, damb era consideracion sincronica e diacronica dera lengua occitana, presentam aguesta propòsta normativa que definís era varianta aranesa dera lengua occitana e demanam qu’aqueri qu’empleguen era lengua s’adapten, au mens, ara linha aciu contenguda. E s’an capacitat entà anar mès luenh,… que i vagen! E se non i van, en emplegar era lengua damb es critèris d’aguesta “gramatica basica” s’incardinaràn ena correccion der aranés.
Mai d’un especialista prepausan de classificacions diferentas per lei dialèctes occitans, e mai se la classificacion de Bèc (1995 [1963], 1973) es uei la pus vulgarizada. Tanben pron de publicacions fan d’omissions recurrentas subre de varietats fòrça interessantas coma lo sud-vivarés, lo mentonasc o lo judeooccitan. Aquò nos dona l’escasença de cercar lei causas dei divergéncias e de veire dins quina mesura aquelei divergéncias son relativas. Tota classificacion, relativa que relativa, pòt aver un impacte subre lei representacions e dramatizar lo sentiment identitari dei renaissentistas qu’utilizan certanei dialèctes. Contribuís a fargar l’identitat dialectala e jòga un ròtle dins lei chausidas de codificacion e d’estandardizacion. Aicí pretendi pas de fixar una arquitectura definitiva e indiscutibla per la classificacion: prepausi de pistas per trobar una sintèsi equilibrada, per clarificar de tèrmes sovent contradictòris e per desmontar certanei mites identitaris. Lafont (1979, 1996, 1999) a explicat mai d’un còp lo perilh deis “identitats” rigidas que son en generau de construccions artificialas e recentas, sens relacion amb lei donadas objectivas de la lingüistica e de l’istòria; pasmens lo mitan renaissentista (o occitanista au sens larg, en comprenent lei classicistas, lei mistralencs, lei bonaudians e leis escòladaupoïstas) rèsta sovent sord a aqueleis analisis e contunha d’entretenir de mites dialectaus. Certanei defensors dei lengas minorizadas vesinas, subretot de catalans e de ligurs, fabrican tanben de construccions erronèas qu’afèctan l’occitan. Prepausi un apròchi qu’assòcia la sociolingüistica amb la dialectologia1 e que cèrca d’apreendre lei donadas dialectalas a l’escala panoccitana.
Aquest conte parla sobre la descoberta del primer amor. En aquesta història un nen haurà de fer mans i mànigues per aconseguir donar el seu primer petó a l’Helena, la seva enamorada. L’artista internacional Gusti il·lustra aquest conte original de l’escriptora de literatura infantil i juvenil Victòria Bermejo. En aquesta ocasió, però, ha estat adaptat per Lluís Arcarazo.
Select at least 2 products
to compare
Be the first to review “Els números”
You must be logged in to post a review.