Publicat dempús deth manuscrit unic de Carcassona.
Editat per J. Delpech en 1865.
Le roman de Flamenca
0,00 €
0,00 €
Publicat dempús deth manuscrit unic de Carcassona.
Editat per J. Delpech en 1865.
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
From Petrarch and Dante to Pound and Eliot, the influence of the troubadours on European poetry has been profound. They have rightly stimulated a vast amount of critical writing, but the majority of modern critics see the troubadour tradition as a corpus of earnestly serious and confessional love poetry, with little or no humour. Troubadours and Irony re-examines the work offiveearly troubadours, namely Marcabru, Bernart Marti, Peire d’Alvernha, Raimbaut d’Aurenga and Giraut de Borneil, to argue that the courtly poetry of Southern France in the twelfth century was permeated with irony and that many troubadour songs were playful, laced with humorous sexual innuendo and far from serious; attention is also drawn to the large corpus of texts that are not love poems, but comic or satirical songs. New interpretations of many problematic troubadour poems are offered; in some cases the received view of a troubadour’s work is questioned. New perspectives on the tradition as a whole are suggested, and consequently on courtly culture in general. The author addresses the philological problems, by no means negligible, posed by the texts in question, and several poems are re-edited from the manuscripts.
Dins del domini gascó, i alhora reflectint la situació occitana general, hi ha una variació interna notòria entre les diferents varietats que omplen el territori. En aquest sentit, el comengès, que enclavem en el gascó pirinenc oriental (subdialecte que abasta una zona que comprèn la Vall d’Aran, l’àrea de La Varossa, el Comenge meridional i el Coserans), es diferencia d’una manera prou evident d’altres variants més occidentals, justament per la seua condició de parlar fronterer, situat en una zona interferencial, en paraules de Bèc (1968), entre el gascó i el llenguadocià. El treball que prossegueix mira de fer una descripció d’alguns aspectes fonètics i lexicals d’un dels municipis de parla comengesa, Era Barta d’Arribèra, localitzada estratègicament a pocs quilòmetres de Sent Gaudenç, capital històrica del Comenge i de l’antiga comarca del Nebosan.
This major reference work is the fourth volume in the series “Arthurian Literature in the Middle Ages”. Its intention is to update the French and Occitan chapters in R.S. Loomis’ “Arthurian Literature in the Middle Ages: A Collaborative History” (Oxford, 1959) and to provide a volume which will serve the needs of students and scholars of Arthurian literature. The principal focus is the production, dissemination and evolution of Arthurian material in French and Occitan from the twelfth to the fifteenth century. Beginning with a substantial overview of Arthurian manuscripts, the volume covers writing in both verse (Wace, the Tristan legend, Chretien de Troyes and the Grail Continuations, Marie de France and the anonymous lays, the lesser known romances) and prose (the Vulgate Cycle, the prose Tristan, the Post-Vulgate Roman du Graal, etc.).
De A autant d’argent que de pesolhs à Virar coma un baciu fagord, ce sont plus de 1000 expressions et dictons occitans, enracinés au plus profond de notre quotidien, qui sont réunis et expliqués dans cet ouvrage. A leur source, l’observation et l’imagination pour les unes : Aimable coma una mosca d’ase ; Aver d’argent coma un chin de nièras ; Aver un cuol coma un amolaire ; Cargat coma un muol; Curios coma un pet ; Dormir coma una missara. la musicalité et la rime qui facilitent la mémorisation pour les autres : Al mes d’abriu, Io cocut canta, mort o viu ; Auba roja, vent o ploja ; Cada topin troba sa cabucèla ; Es lo matin que la jornada se pèrd o se ganha ; Grèc, pluèja al bec ; La raça raceja. Tous ont été choisis par l’auteur à partir d’enquêtes et de lectures personnelles.
Er Estatut d’Autonomia hè oficiau era lengua occitana en Catalonha. Se concrète en Art 6.5.: Era lengua occitana, nomentada aranés en Aran, ei era lengua pròpria d’aguest territòri e ei oficiau en Catalonha, cossent damb çò qu’establissen aguest Estatut e es leis de normalizacion lingüistica. Ua des responsabilitat qu’a d’assumir era institucion, ei a dí- der era Generalitat e eth Conselh Generau d’Aran, en procès de metuda era practica dera oficialitat dera lengua occitana, ei era sua referéncia lingüistica. Ua lengua a de besonh uns referents clars entà mostrar ua coeréncia normatiua.
S’era lengua ei ua, era occitana, ua a d’èster era nòrma de referéncia maugrat que pòden èster diuèrses es interpretacions e aplicacions.
Era aplicacion der Estatut hè de besonh era contínua relacion damb aguesta nòrma referent e damb era sua forma l’aplicacion. En cas der aranés aguesta nòrma occitana se concrète enes Nòrmes ortografiques der aranés que ja an mès de vint-e-cinc ans d’emplec sociau (escòla, administracion, …).
Es elements fonamentaus d’aguesta nòrma referent son longaments acceptats en tot eth territòri lingüistic, mès mos cau concretar e èster eth maxim de rigorosi, donques qu’era sua gestion non ei tostemp clara e evidenta. Sense aguest rigor es decisions non serien competentes e serioses. Ei plan per açò que, per manca d’ua autoritat normatiua de tot eth territòri lingüistic, era Secretaria de Politica Lingüistica s’a dotat der assessorament d’un Grop de Lingüistica Occitana (GLO) format per setze persones prestigioses en estudi dera lengua occitana, qu’amasse fòrça des sen- sibilitats existentes. Entre es compausants deth Grop i a tres membres der Institut d’Estudis Aranesi que garantissen eth respècte per aguesta varietat.
Mès, eth GLO non ei era autoritat, non cree nòrma, sonque l’ administre e assessore ara SPL ena sua aplicacion. Trabalhe ena perspectiva dera unitat lingüistica, e eth respècte dera varietat aranesa, sense hèr nòrma.
Ath torn der ahèr aranés-occitan s’a produsit un debat, en fòrça escadences rei- teratiu, sus er ensemblatge dera varietat aranesa e dera sua nòrma damb era varietat generau (hugim de denominacions coma estandard o referenciaus entà non entrar en competéncies pròpries dera autoritat lingüistica). Aguesta varietat generau a estat denominada d’ues autes formes per diuèrsi autors: occitan larg, occitan comun, neolanguedocian, occitan ortopedic, occitan referenciau,…
Eth trabalh que ven a contunhacion ei ua contribucion ad aguest debat. Es sòns autors son professionaus dera lengua, boni coneishedors dera varietat aranesa e dera varietat generau dera lengua occitana. Damb eri eth debat non s’acabe, ne s’inície, sonque se contunhe.
Select at least 2 products
to compare
Be the first to review “Le roman de Flamenca”
You must be logged in to post a review.