| book-author | |
|---|---|
| format |
Mireia (Català antic)
0,00 €
Customer Reviews
There are no reviews yet.
0,00 €
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
S’han fet nombroses recerques i s’han publicat molts llibres sobre els càtars i llur religió, sobre la persecució del catarisme, sobre la relació entre Catalunya i les terres d’oc i sobre la conquesta i la colonització d’Occitània per part dels francesos, tant amb relació a aspectes religiosos com bèl·lics, socials, antropològics i, fins i tot, arqueològics i filològics.
D’una manera especial, s’han dut a terme força estudis sobre el paper que tingueren els catalans en aquest moment clau de la història occitana.3 Tots aquests temes ens interessen perquè permeten d’entendre realitats fonamentals que han pesat en la història de Catalunya i d’Occitània, i, també, no ho podem pas oblidar, en la història de la resta d’Europa i del món. Cal que ens adonem que si ens apropem a la història d’Occitània de l’edat mitjana central descobrim, en el fons, l’aparició d’unes lluites pel poder, la riquesa i el domini semblants a les que causaren molts altres processos de conquesta i de colonització que hi hagué en diferents països europeus, des de l’any 1000 fins a l’any 1348.
Foren processos que tendiren a la uniformització cultural i religiosa, que molts cops dugueren, ja al final de l’edat mitjana, a la consolidació d’unes fronteres molt ben delimitades, les quals, amb el temps, sovint han esdevingut símbol d’uns estats i s’han convertit en presó d’un conjunt de països dominats i colonitzats, a l’inici potser d’una manera brutal, amb el temps de vegades d’una manera més subtil.
A continuació fixarem l’atenció en diversos aspectes d’aquest període de l’edat mitjana central (entre els canvis de l’any 1000 i la crisi del segle XIV).
Eth prumèr originau de Hamlet ei der an 1603 e era version de Fernández de Moratin ei de 200 an dempús e era qu’ara auetz enes mans a auut de demorar encara 200 ans. Parlam d’ua òbra escrita hè 400 ans, dera qu’ei dificil coneisher-ne eth vertadèr originau. Era òbra de 1603 auec diuèrses reescritures e en moment dera traduccion de Fernández de Moratin sonque se coneishien publicacions posteriores qu’auien quauques diferéncies damb er originau de 1603. Entenem qu’eth resultat dera òbra de Nogués a auut influéncies e transformacions diuèrses abans d’arribar as nòstes mans.
De traduccions de Hamlet ar espanhòl se n’a hèt mès de vint e ath francés mès de cincuanta. Ei plan per açò que Nogués entara sua traduccion a consultat, a mès dera òbra de Fernández de Moratin, era òbra traduïda per François Guizot ath francés en 1864. Guizot, d’ascendéncia occitana, siguec prumèr ministre de França e membre dera Academie Française. E entà completar eth trabalh Nogués a consultat er originau (ua des versions). Era òbra manten atau eth gèni de Shakespeare, era intencion literària de Fernández de Moratin e er esperit de Guizot. E ara podem gaudir dera òbra en occitan. Eth bon trabalh de Nogués mos auferís un referent…
Espinàs converteix l’experiència de la caminada en una crònica viva en la qual el lector s’aventura amb l’escriptor per camins desconeguts del Pallars i la Vall d’Aran.
L’últim traginer ens transporta a un temps en què el Pallars i la Vall Aran no tenien estacions d’esquí, els guàrdies civils anaven amb bicicleta i la centraleta de telèfons de Salardú la feia funcionar, manualment, una noia en un racó de menjador d’una antiga fonda. El lector s’aventura amb l’escriptor pels camins i les valls d’aquestes contrades, en una crònica que reviu un món rural perdut i nostàlgic de mitjan anys cinquanta.
Josep M. Espinàs, a través d’aquesta crònica del 1956, reviu uns fets, uns personatges i un paisatge que avui ja formen part del passat, però que l’autor manté vius per sempre amb el seu testimoni de narració viva.
Presentam aguesta noveleta de Condò laguens dera colleccion de “modèls de lengua” pr’amor que naturaument Condò represente un modèl de lengua en emplec der aranés, pr’amor qu’ei era persona ara que cau acodir quan auem bèth dobte sus era genuïtat des paraules e des construccions, pr’amor que maugrat que Jusèp Condò empleguec fòrça castelhanismes, qu’èren vius ena sua epòca, sagèc de trasméter era lengua coma ère. Aguesta fidelitat ara lengua orau convertís era sua òbra en referéncia quan cau préner ua decision lingüistica. A delà pensam qu’en tot aufrir aguesta òbra ena nòsta grafia, se que hèm ei meter-la a disposicion de toti aqueri que s’an alfabetizat ena nòsta lengua qu’en son cada dia mès.
En aguesta òbra Condò hè soent aclariments en francés: noveleta (petit roman, en francés), mèstre (instituteur en francés), … coma se creiguesse que calie apropar er aranés as lectors de formacion francesa.
Tota era òbra ei escrita en ua grafia mès fonetica que non pas era qu’emplegam actuaument e a mès Condò s’esfòrce en èster fidèl ara lengua orau, per açò auem ahijut fòrça comentaris que mos ajudaràn a compréner coma ac escotaue e interpretaue.
Ua auta òbra emblematica, era mès emblematica des traduccions de Nogués. Damb es anteriores òbres publicades de Dante, Cervantes, Shakespeare e Tolstoi se comence a tancar un cercle de literatura europea plena de simbologia. Entar aranés ei ua possada ara sua introduccion en univèrs culturau dera umanitat.
Non conegui cap auta traduccion d’ Era Divina Comèdia ar occitan, però è entenut a díder dues causes que non e podut acabar de concretar:
Escrita entre 1308 e 1320 era Commedia (títol originau de Dante) descriu er aute mon, eth que i a dempús dera vida segontes es critèris dera fin dera edat mejana. Quan escriuec era Commedia, Dante ère un revolucionari perseguit peth Papa, menaçat d’acabar cremat ena hoguèra, privat entara vida publica, damb totes es sues proprietat confiscades, lider intellectuau d’un sector que priorizaue ua forma laica d’interpretar era vida e damb enfrontament ara classa eclessiastica… cada ua des tres parts dera Divina Comèdia, Lunfèrn, Espurgatòri e Paradís siguec escrita en lenguatge vulgar en uns tempsi en qu’eth latin encara ère era lengua culta, deth pensament e dera sciéncia.
Dante hec ua apòsta e prenec compromís peth latin transformat per emplec deth pòble. Entara sua realizacion auec de crear paraules que non existien ena lengua rustica e damb es sues adaptacions e invencions en lenguatge pròpri dera Toscana, damb expressions de grana beresa e qualitat literària estaue metent es bases dera lengua italiana. Eth tipe de lengua d’aguesta òbra magna venguec protegit intellectuaument per De Vulgari Eloquentia, òbra deth madeish autor, que justificaue qu’ath deuant dera nòble lengua latina des classes mès cultes, convenguie començar a priorizar ua lengua vulgara, includida era expression entara poesia. E damb era Commedia Dante ne hè ua demostracion complèta e erudita.
Era Val d’Aran se place ena cara Nord des Pirenèus. Es sues caracteristiques geografiques e climatiques, atau coma era sua orientacion cap ar Atlantic an condicionat ath long dera istoria toti es factors dera societat entre eri era arquitectura e era construccion. Aguest ei un des principaus motius entà qu’era sua arquitectura age agut ua difusion escassa. Siguec a compdar deth torisme pirenenc provinent de França que siguec coneishuda. Violet le Duc, Elies Rogent, Puig i Cadafalch, Domenech i Monater e Basegoda Nonell son autors que posterioramente realizen aportacions scientifiques subergessentes.
Era presenta investigacion se plantege en contèxte dera assignatura de Construccion VI dera Escola d’Arquitectura de Reus dera Universitat Rovira i Virgili. Es trabalhs practics des alumnes suscitèren er interès ena generacion dera informacion damb metodes de captura massiva de donades coma er escanèr lasèr. Es campanhes d’escaneg lasèr se realizen en totes es glèises dera Val d’Aran, en tot hèr-ne un totau de 43 e sonque se prescindís der escaneg dera glèisa de Baqueira e dera glèisa consagrada de Mijaran. Autant ua coma era auta son de recenta construccion.
Aguesta Tèsi Doctorau se centre en estudi des glèises deth prumèr romanic segontes era classificacion d’Emmanuel Garland. Ei vertat qu’autors coma Puig i Cadafalch heren a conéisher e descriueren quauques glèises, principaument es glèises basilicaus. Ua des caracteristiques mès importantes dera arquitectura romanica ei er us de voutes. Puig i Cadafalch e Basegoda Nonell sagèren d’explicar era sua origina e forma.
Un prumèr objectiu ei eth de generar ua documentacion planimetrica, realizada a compdar de bromes de punts que complemente era ja realizada per Domenech i Montaner, Puig i Cadafalch e Bassegoda Nonell.
Un dusau objectiu consistís en estudi des construcciones prescientifiques. Aguestes plantegen un especiau interès entà determinar quines son es principis en qué se basauen es constructors des edificis romanics. Es obres de fabrica dera Val son absoludament deformables e formarien part d’aguest grop de construcciones damb aguesta fenomenologia caracteristica. Es glèises romaniques dera Val d’Aran son un conjunt unitari d’edificis qu’an estat poc alteradi ath long dera istoria.
Es resultats mostren dues tipologies d’edificis qu’atien a principis geometrics e d’estabilitat plan diferenti. Tanben mostre era viabilitat deth metode seguit entar estudi des assetaments e esbauçaments en tot èster d’utilitat tanben entà cimentar es bases entà obtier critèris de simplificacion que permeterà estudis damb elements finits.
Se sap que, en el conjunt dels parlars romànics, no resulta excep- cional de trobar varietats lingüístiques que, en l’imperfet d’indicatiu de la segona i la tercera conjugacions, presentin a la desinència un so labial intervocàlic. Apareix, per exemple, dialectalment, en espanyol: en zones ben diverses, en clapes disperses, ja sigui en el vell o en el nou continent. Apareix en rètic o en dialectes itàlics: com, sense anar més lluny, en el toscà mateix. O bé també en aragonès, llengua en la qual «la terminación del imperfecto mantiene la -b- tanto en la primera como en la segunda y tercera conjugaciones» (ALVAR, 1953: 230) i en què aquestes formes amb un element bilabial —perquè, com en espanyol, hi és bilabial— a la desinència són, de fet, les formes referencials.
L’objectiu, doncs, no és de tractar d’afers —recurrents, per altra banda— com l’origen etimològic o analògic d’aquell so consonàntic, sinó sobretot de treure a la llum dades que hi fan referència: informa- cions obtingudes durant els darrers set anys arreu dels pobles de la Vall d’Aran —i també del Comenge veí, ja a l’Estat francès— a través d’enquestes de tipus dialectològic de format —diguem-ne— clàssic.
Aquest llibre proporciona un primer contacte amb la llengua occitana en la seva variant aranesa, alhora que permet entendre i practicar frases de la vida quotidiana, tot facilitant les comunicacions amb la societat aranesa.
El llibre es divideix en tres apartats:
Select at least 2 products
to compare
Be the first to review “Mireia (Català antic)”
You must be logged in to post a review.