| book-author | |
|---|---|
| format |
Mireia (Català antic)
0,00 €
Customer Reviews
There are no reviews yet.
0,00 €
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
En les pàgines següents s’exposen breument algunes estructures bàsiques de la llengua occitana perquè els lectors catalans puguin aproximar-se d’una manera ràpida i telegramàtica a la llengua que es parla en el terç meridional de l’Estat fran- cès, a la Vall d’Aran o en una quinzena de valls alpines que pertanyen administra- tivament a la regió italiana del Piemont, a més de la localitat calabresa de La Gàrdia (a la província de Cosenza) o del Principat de Mònaco, on l’occità conviu amb una varietat lígur. L’occità és oficial des de 1990 a l’Aran, i des de 2006 a tot el Principat de Catalunya, on és la segona llengua pròpia i territorial del país.
Les formes que s’exposen a continuació pertanyen a una mena d’occità estàndard que, d’entrada, ha de resultar comprensible –sense cap aprenentatge previ– a tots els que coneixen i usen la llengua d’oc, ja siguin provençals, llenguadocians, alver- nesos, gascons (aranesos inclosos) o llemosins.
Aquestes formes són el producte d’una selecció d’elements que parteix d’uns criteris lingüístics que pretenen d’afavorir les formes més diasistemàtiques o esteses terri- torialment, les més tradicionals o amb un pes històric i literari més important, les més regulars, funcionals i autònomes o autòctones d’Occitània. Hi pot haver una coincidència més o menys important entre aquestes formes i –sobretot– les d’alguns
dialectes llenguadocians, situats en el centre del domini lingüístic, però cal remarcar que d’aquest fet no cal treure’n conclusions esbiaixades. Ni les formes que exposem a continuació han de substituir les dels diferents dialectes occitans, ni les modalitats locals o regionals occitanes són jeràrquicament inferiors a aquesta espècie d’occità típic (o referencial o larg, ‘ample’, o com en vulguem dir) que dibuixem en aquest treball.1 Ben al contrari, aquesta mena d’occità general, descrit en les pàgines segü- ents, és el principal aliat de les varietats locals, ja que s’emmarca en un procés de codificació i d’estandardització del conjunt de la llengua que ha de facilitar a tots els dialectes occitans i als seus respectius estàndards regionals –mitjançant l’apor- tació de recursos lingüístics que no existien a nivell local, per exemple– l’accés a àmbits d’ús que fins ara semblaven exclusius de les llengües estatals.
Ja hem dit que aquest treball vol ser una eina pràctica, útil per als que volen sub- mergir-se ràpidament en la llengua occitana. Esperem que sigui també un altre petit gra d’arena que contribueixi, no tan sols al coneixement mutu entre catalans i oc- citans, sinó a la recuperació social de l’occità en la mesura que li faci guanyar nous parlants, molts dels quals potser s’hauran adonat que l’aprenentatge de la llengua d’oc, partint del català, pot ser molt més veloç i fàcil que el de qualsevol altra llengua. Fins i tot que el de qualsevol altra llengua romànica.
L’any 2012 vam publicar Els pobles perduts amb la intenció de recuperar la memòria de 30 indrets deshabitats que formen part del nostre llegat col·lectiu. Ara hi tornem amb les històries d’una vall i de 29 viles.
Hem escrit Els pobles oblidats entre 19 autors d’arreu de Catalunya. Parlem de Vidabona i Saltor, Canals de Cerdanya, Cerneres, Solanell, Montant de Tost, Sant Romà de Tavernoles, Àrreu i Dorve, als Pirineus. Herba-savina, Orrit, Raons i Oroners, a Lleida. Sant Joan de Toran i la seva vall, a la Val d’Aran. Els Metges, Briolf i Sant Marçal de Quarantella, a Girona. Salselles, el Putxot, Santa Margarida de Cabagès, a la Catalunya Central. Sant Marçal del Montseny, Jafre i el carrer del Xipreret, de l’Hospitalet de Llobregat, a Barcelona. Montargull, la Bartra, Esblada, Fontscaldetes, Gallicant i Fatxes, a Tarragona. I lo Mas del Llaurador, al Matarranya.
Els pobles oblidats convida a conèixer el país i a caminar-hi. Obre la porta a la nostra història i a la història d’unes persones que van haver d’aprendre a viure lluny d’on van néixer.
Els textos relacionats amb l’Aran són en edició bilingüe català i aranès.
Era Gitaneta ei era revirada de “La gitanilla” de Miguel de Cervantes Saavedra publicada en 1613. Ei ua novelleta cuerta era traduccion dera quau presente era dificultat de qu’emplegue un lenguatge de hè 400 ans e qu’aguesta caracteristica, aguesta sensacion d’òbra antiga, eth bon traductor a d’èster capaç de mantier-la.
Ei ua istòria d’argumentacions pròpries dera epòca, damb er amor coma hons e era relacion entre es praubi, es marginats e era noblesa, es adinerats… ua istòria d’amor ena que venç er amor. Era Gitaneta de nòm Preciosa, d’origen noble, però amagat peth rapte d’uns gitanos acabarà relacionant-se amb era noblesa, enamorant- se e renonciant as aunors en favor der amor e accedint finalament ad aguesta distinguida condicion sociau peth descobriment deth sòn origen. Ena epòca de Cervantes es gitanos constituïssen un pòble perseguit, peth solet hèt d’èster gitanos. Ua Pragmatica des Reis Catolics de 1499 en determinaue aguesta persecucion. Èren perseguits per tota Euròpa e en serien era rèsta dera sua istòria. En aqueri moments en Occitània (era region mès rica e poblada d’Euròpa) s’auie viscut ua tremenda guèrra civil, coma causa d’un conflicte religiós -entre catolics e hugonots-. Es croniques diden qu’ara fin deth XVI en Occitània “non quedaue arren per cremar, ne persona per aucir”. Açò provoquèc ua importanta immigracion envèrs Catalonha que doblèc era poblacion e transformèc es sues bases sociaus e lingüistiques. Poderíem trobar parallellismes entre es immigrants gitanos e es occitans dera epòca de Cervantes. Sense dubte.
Era Gitaneta Preciosa ei atractiva, polida e interprète cançons e poèmes d’ua forma graciosa e ben valorada peth public. Antòni Nogués a optat per non traduïr aguestes cançonetes entà evitar adaptacions pòc realistes, pòc vinculades ath miei. Quan Preciosa cante eth traductor ac anoncie e ara seguida establís era valoracion des presents. Era cançon non i é. En ua edicion futura dilhèu se poderie introduïr es pèces en tot conservar era lengua originau, ja que era comprension de cançons castelhanes per un lector d’aranés o d’un occitan de ua auta varianta non a de presentar dificultat.
Aquest llibre proporciona un primer contacte amb la llengua occitana en la seva variant aranesa, alhora que permet entendre i practicar frases de la vida quotidiana, tot facilitant les comunicacions amb la societat aranesa.
El llibre es divideix en tres apartats:
Eth prumèr originau de Hamlet ei der an 1603 e era version de Fernández de Moratin ei de 200 an dempús e era qu’ara auetz enes mans a auut de demorar encara 200 ans. Parlam d’ua òbra escrita hè 400 ans, dera qu’ei dificil coneisher-ne eth vertadèr originau. Era òbra de 1603 auec diuèrses reescritures e en moment dera traduccion de Fernández de Moratin sonque se coneishien publicacions posteriores qu’auien quauques diferéncies damb er originau de 1603. Entenem qu’eth resultat dera òbra de Nogués a auut influéncies e transformacions diuèrses abans d’arribar as nòstes mans.
De traduccions de Hamlet ar espanhòl se n’a hèt mès de vint e ath francés mès de cincuanta. Ei plan per açò que Nogués entara sua traduccion a consultat, a mès dera òbra de Fernández de Moratin, era òbra traduïda per François Guizot ath francés en 1864. Guizot, d’ascendéncia occitana, siguec prumèr ministre de França e membre dera Academie Française. E entà completar eth trabalh Nogués a consultat er originau (ua des versions). Era òbra manten atau eth gèni de Shakespeare, era intencion literària de Fernández de Moratin e er esperit de Guizot. E ara podem gaudir dera òbra en occitan. Eth bon trabalh de Nogués mos auferís un referent…
“Eth Mercadèr de Venècia” de Shakespeare, ua òbra bric senzilha de revirar, e ena que i traparien fòrça dificultats es traductors mès experimentats.
Aguesta siguec ua des òbres mès trascendentes de Shakespeare, ena qu’emplegue un lenguatge fòrça erudit, qu’obligue ath traductor a hèr miracles, creacions, estructuracions que tot soent calerà liéger mès d’un viatge entà compréner.
Nogués a hèt ua adaptacion que cau tier en compde, que cau valorar, ena sua justa mesura. S’era nòsta lengua a de penetrar en espacis enes que non ère, en bèth un d’eri es propòstes de Nogués ei de besonh de tier-les en compde.
Cau destacar qu’aguesta traduccion presente dues circonstàncies que non podem obviar. A estat realizada e publicada en centenari dera mòrt de Benito Pérez Galdós. Ei ua participacion-omenatge de reconeishement ath gran trabalh d’aguest autor. Aguesta ei era prumèra òbra de Galdòs traduïda ar aranés. Non en coneishem cap que s’age traduït a cap auta varianta der occitan. Aguesta traduccion a Galdòs, segurament, non li darie satisfaccion. Aurie trobat ben d’èster traduït a lengües mès potentes, però a ua lengua com er occitan li aurie semblat sense importància. En 1884 escriuie a Narcís Oller e li diguie: “Es tontísimo que usted escriba en Catalán. Ya se irán ustedes curando de la manía del catalanismo y de la Renaixensa”. Podem imaginar quina impression aurie d’èster traduït ar aranés. Narcís Oller li contestèc ““No amigo Galdós, no es exclusivismo, ni provincialismo, ni separatismo, ni otro ogro cualquiera de los terminados en -ismo que pueda inventarse algún vecino de la corte… es algo muy superior, mucho más invencible que el pueril afán de mostrar al orbe mis preferencias por Cataluña.”. Galdós en un article de “La Prensa” de Buenos Aires diguec: «Oller escribe sus novelas en catalán, privando así a la mayor parte de los españoles del placer de leerlas. El catalán es más difícil de lo que parece a primera vista, seduce poco y no es de esas lenguas que se pegan».
E… calie au mens referir aguest aspècte lamentable (“galdós” en catalan) dera consideracion de Galdòs ja qu’ei un des mès grani escritors en lengua castelhana.
Era dusau causa que cau considerar abans d’entrar ena valoracion dirècta dera traduccion dera òbra ei era epòca ena que mos trobam. Non podem seguir hènt literatura coma se non passèsse arren. En moment de publicacion d’aguesta traduccion mos trobam en un procès de luta globau pera pandèmia dera COVID-19. S’an tancat es escòles, s’an barrat negòcis, s’a proibit gésser en carrèr, s’an collapsat (o quasi) es espitaus… Auem viscut ua situacion sociau que non auríem imaginat. Non ei nauetat ena istòria dera umanitat. Açò se repetís de temps en temps.
Fortunata e Jacinta siguec escrita e publicada en plena pandèmia de colera que costèc 120.000 mòrts en estat espanhòl (qu’alavetz compdaue damb 11 millions d’abitants). Era pèsta desvelhe es sentiments de solidaritat e d’umanisme.
“Ei possible, responec eth doctor [Rieux a Tarrou], mès sabetz?, jo me senti mès solidari damb es vençudi que damb es sants. Non sò per eroïsme e era santetat. Çò que m’interèsse ei er òme” (Camús)
Presentam aguesta noveleta de Condò laguens dera colleccion de “modèls de lengua” pr’amor que naturaument Condò represente un modèl de lengua en emplec der aranés, pr’amor qu’ei era persona ara que cau acodir quan auem bèth dobte sus era genuïtat des paraules e des construccions, pr’amor que maugrat que Jusèp Condò empleguec fòrça castelhanismes, qu’èren vius ena sua epòca, sagèc de trasméter era lengua coma ère. Aguesta fidelitat ara lengua orau convertís era sua òbra en referéncia quan cau préner ua decision lingüistica. A delà pensam qu’en tot aufrir aguesta òbra ena nòsta grafia, se que hèm ei meter-la a disposicion de toti aqueri que s’an alfabetizat ena nòsta lengua qu’en son cada dia mès.
En aguesta òbra Condò hè soent aclariments en francés: noveleta (petit roman, en francés), mèstre (instituteur en francés), … coma se creiguesse que calie apropar er aranés as lectors de formacion francesa.
Tota era òbra ei escrita en ua grafia mès fonetica que non pas era qu’emplegam actuaument e a mès Condò s’esfòrce en èster fidèl ara lengua orau, per açò auem ahijut fòrça comentaris que mos ajudaràn a compréner coma ac escotaue e interpretaue.
Select at least 2 products
to compare
Be the first to review “Mireia (Català antic)”
You must be logged in to post a review.