| book-author | |
|---|---|
| format |
Mireia (Català)
0,00 €
Customer Reviews
There are no reviews yet.
0,00 €
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
Era òbra originau Die Verwandlung poderie traduïr-se per Era Metamorfòsi o per Era Transformacion Traduccion. Era forma seleccionada per Vicent Simó respon, segurament, ara influéncia dera revirada enes lengües vesies. Aguesta influéncia se reproduís, naturaument, en tota era traduccion.
«Ua des activitats en estudi der aranés èren es redaccions. Qu’ei ua activitat fòrça interessanta que te permet exprimir en aranés aquerò que vòs racondar. Mès entad aquerò te cau endonviar ua istòria, auer, per tant, imaginación, e estar-te bèth temps pensant çò que vòs díder. Un dia, de pòca imaginación entà endonviar fantasies, agarrè eth prològ d’un libre qu’auia sus era taula e l’arrevirè. E me n’encuedè de qué aquerò complie eth prètzèth d’exprimir causes en aranés, sense auer de dedicar eth temps en endonviar istorietes. E atau comencèc tot. Es prumèrs libres arreviradi èren es qu’auia a man ena mia estatgèra. Era lectura en aranés de çò qu’auia arrevirat me provoquèc ua satisfacción enòrma. Aguest gòi qu’ère pro entà hèr- me a seguir en aguesta activitat. Un dia decidí manar un petit libre ath responsable deth Servici de Politica Lingüística dera Val d’Aran, eth Sr. Jusèp Loís Sans damb fòrça pòur, plan, donques que non n’èra bric segur dera qualitat deth mèn trabalh. Mès era responsa que recebí siguec tant encoratjadora que, a compdar d’aqueth moment, decidí tier ues ores ath dia a arrevirar òbres ar aranés»
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
S’han fet nombroses recerques i s’han publicat molts llibres sobre els càtars i llur religió, sobre la persecució del catarisme, sobre la relació entre Catalunya i les terres d’oc i sobre la conquesta i la colonització d’Occitània per part dels francesos, tant amb relació a aspectes religiosos com bèl·lics, socials, antropològics i, fins i tot, arqueològics i filològics.
D’una manera especial, s’han dut a terme força estudis sobre el paper que tingueren els catalans en aquest moment clau de la història occitana.3 Tots aquests temes ens interessen perquè permeten d’entendre realitats fonamentals que han pesat en la història de Catalunya i d’Occitània, i, també, no ho podem pas oblidar, en la història de la resta d’Europa i del món. Cal que ens adonem que si ens apropem a la història d’Occitània de l’edat mitjana central descobrim, en el fons, l’aparició d’unes lluites pel poder, la riquesa i el domini semblants a les que causaren molts altres processos de conquesta i de colonització que hi hagué en diferents països europeus, des de l’any 1000 fins a l’any 1348.
Foren processos que tendiren a la uniformització cultural i religiosa, que molts cops dugueren, ja al final de l’edat mitjana, a la consolidació d’unes fronteres molt ben delimitades, les quals, amb el temps, sovint han esdevingut símbol d’uns estats i s’han convertit en presó d’un conjunt de països dominats i colonitzats, a l’inici potser d’una manera brutal, amb el temps de vegades d’una manera més subtil.
A continuació fixarem l’atenció en diversos aspectes d’aquest període de l’edat mitjana central (entre els canvis de l’any 1000 i la crisi del segle XIV).
Dempús de liéger (Братья Карамазовы) Es Frairs Karamazov, Albert Братья Карамазовы) Es Frairs Karamazov, Albert ) Es Frairs Karamazov, Albert Einstein diguec: “È aprés mès de Dostoievski que non pas de quinsevolh aute pensador scientific”. Valoracions damb aguesta passion an estat hètes per diuèrsi personatges dera intellectualitat internacionau (Братья Карамазовы) Es Frairs Karamazov, Albert Freud, Nietzche, Virginia Wolf,…).
Mos trobam enfront d’ua òbra emblematica qu’analize es passions, es vertuds, es dificultats, es deficiéncies deth víuer, e dera vida, damb ua qualitat unica, segontes es critics mès qualificats. E ara tanben l’auem en aranés.
Se tracte d’ua traduccion indirècta, però damb ua ampla documentacion. En catalan era traduccion d’aguesta òbra siguec hèta en 1961 per Joan Sales, que tanben en hec ua traduccion ath castelhan, quauqui ans dempús. Era traduccion de Sales siguec tanben ua traduccion indirècta en tot partir d’ua revirada ath francés. Mès recentament, 2014, era arrehilha de Sales, editora dera madeisha empresa que publiquèc era prumèra traduccion, Club Editor, n’a encargat ua revision a Arnau Barios, especialista en literatura rusa, que n’a hèt ua polida restauracion e artenhut ua grana òbra. Aguest ei eth camin aconselhable!
A quest vocabulari bàsic d’occità per a catalans que teniu a les mans pre- senta diverses virtuts. La primera és la de ser elaborat per professio- nals, estudiosos rigorosos de la llengua occitana. Una altra virtut és que es presenta com un lèxic bàsic entre dues llengues bessones, d’una de les quals, l’occità, se’n destaca la seva varietat més personalitzada a Catalunya, l’aranès.
Sense perdre la seva particularitat ni abandonar la seva identitat, com que l’aranès pertany a la llengua occitana, quan ens hi referim hem de tenir pre- sent un model de llengua comuna que en sigui referent per a la unitat i tronc comú per a totes les varietats.
L’elecció del lèxic d’un model occità general, que han triat els experts, quedarà sotmesa a la consideració de la futura autoritat de la llengua occi- tana. Ben segur que les determinacions que aquesta autoritat adopti no fa- ran variar gaire les propostes del grup de professionals que trobareu en aquest document.
Si preneu el temps de comparar els lèxics de l’occità general i de l’occità aranès, trobareu un argument més de l’encaix de les dues varietats.
En les pàgines següents s’exposen breument algunes estructures bàsiques de la llengua occitana perquè els lectors catalans puguin aproximar-se d’una manera ràpida i telegramàtica a la llengua que es parla en el terç meridional de l’Estat fran- cès, a la Vall d’Aran o en una quinzena de valls alpines que pertanyen administra- tivament a la regió italiana del Piemont, a més de la localitat calabresa de La Gàrdia (a la província de Cosenza) o del Principat de Mònaco, on l’occità conviu amb una varietat lígur. L’occità és oficial des de 1990 a l’Aran, i des de 2006 a tot el Principat de Catalunya, on és la segona llengua pròpia i territorial del país.
Les formes que s’exposen a continuació pertanyen a una mena d’occità estàndard que, d’entrada, ha de resultar comprensible –sense cap aprenentatge previ– a tots els que coneixen i usen la llengua d’oc, ja siguin provençals, llenguadocians, alver- nesos, gascons (aranesos inclosos) o llemosins.
Aquestes formes són el producte d’una selecció d’elements que parteix d’uns criteris lingüístics que pretenen d’afavorir les formes més diasistemàtiques o esteses terri- torialment, les més tradicionals o amb un pes històric i literari més important, les més regulars, funcionals i autònomes o autòctones d’Occitània. Hi pot haver una coincidència més o menys important entre aquestes formes i –sobretot– les d’alguns
dialectes llenguadocians, situats en el centre del domini lingüístic, però cal remarcar que d’aquest fet no cal treure’n conclusions esbiaixades. Ni les formes que exposem a continuació han de substituir les dels diferents dialectes occitans, ni les modalitats locals o regionals occitanes són jeràrquicament inferiors a aquesta espècie d’occità típic (o referencial o larg, ‘ample’, o com en vulguem dir) que dibuixem en aquest treball.1 Ben al contrari, aquesta mena d’occità general, descrit en les pàgines segü- ents, és el principal aliat de les varietats locals, ja que s’emmarca en un procés de codificació i d’estandardització del conjunt de la llengua que ha de facilitar a tots els dialectes occitans i als seus respectius estàndards regionals –mitjançant l’apor- tació de recursos lingüístics que no existien a nivell local, per exemple– l’accés a àmbits d’ús que fins ara semblaven exclusius de les llengües estatals.
Ja hem dit que aquest treball vol ser una eina pràctica, útil per als que volen sub- mergir-se ràpidament en la llengua occitana. Esperem que sigui també un altre petit gra d’arena que contribueixi, no tan sols al coneixement mutu entre catalans i oc- citans, sinó a la recuperació social de l’occità en la mesura que li faci guanyar nous parlants, molts dels quals potser s’hauran adonat que l’aprenentatge de la llengua d’oc, partint del català, pot ser molt més veloç i fàcil que el de qualsevol altra llengua. Fins i tot que el de qualsevol altra llengua romànica.
Victor Hugo (102-1885) ei un des mès importants poètes e escritors dera lengua francesa. Publicar a Victor Hugo en occitan ei ua naua hita des traduccions de Nogués.
Era òbra de Es Miserables ei ua novèlla classada en Romanticisme, era accion dera quau passe ena França deth sègle XIX. Es vivéncies de Joan Valjean -nòm que Nogués respècte en son originau “Jean”- que passe fòrça ans ena preson e vò iniciar ua naua vida damb reflexions sus era justícia sociau e que profite deth contengut enta hèr descripcions dera istòria de França e entà expressar es idees politiques deth sòn autor.
Antòni a emplegat coma basa dera sua traduccion era que hec Nemesio Fernández Cuesta y Picatoste. Tanben a consultat era òbra originau. Destacam er origen dera traduccion, ja qu’eth traductor aplique tostemp critèris propris e solucions personaus, e quan i a un traductor entremiei d’un aute cau auer ua dobla consideracion. Era òbra de Nemesio Fernández-Cuesta ei suposadament era prumèra traduccion dera òbra de Hugo ath castelhan, eth madeish an dera publicacion en francés (1862).
Select at least 2 products
to compare
Be the first to review “Mireia (Català)”
You must be logged in to post a review.