Ua publicacion de 1848.
Vocabulaire Français-Provençal
0,00 €
Ua publicacion de 1848.
Category: | Referéncia |
---|---|
Tags: | diccionari, estudis, occitan, provençau |
book-author | |
---|---|
format |
Per toti es publicacions
Pes libres en format papèr
En lengua occitana
Tòn equipa ath tòn servici
Era publicacion deth Nomenclator dera Val d’Aran represente ua hita importanta ena normalizacion des sòns nòms de lòc der aranés e, donques, dera lengua madeisha. Ei un esturment basic de consulta entara Administracion e eth mon empresariau entà designar, etiquetar e fixar es nòms de lòc de manèra normativa.
Aguest nomenclator permet era localizacion dera toponimia aranesa en ua cartografia de detalh, a on practicament toti es nòms de lòc d’Aran son recuelhuts e tanben normalizadi. Atau, eth Nomenclator dera Val d’Aran amasse un totau de 3 450 toponims de tot tipe que provien dera Basa toponimica a escala 1:5000 der Institut Cartografic e Geologic de Catalonha (ICGC), era mès detalhada que corbís actuaument tota era Val d’Aran.
Era òbra qu’auetz enes mans ei frut d’un convèni de collaboracion entre er Institut d’Estudi Aranesi-Acadèmia aranesa dera lengua occitana, coma autoritat lingüistica dera lengua occitana en Catalonha, e er Institut Cartografic e Geologic de Catalonha, coma generador de cartografia e d’informacion geografica.
Eth nau Nomenclator ei un esturment de referéncia que contribuirà, d’un costast, ara coneishença e era difusion des formes adequades des nòms de lòc e era sua localizacion sus eth territòri e, der aute, ara preservacion dera toponimia coma auviatge intangible, coma testimòni des eveniments istorics e coma reflèxe d’ua cultura viua que contunharà evolucionant.
Aguest document non ei un manuau dera conjugason verbau aranesa. Entad açò s’an conjugat es modèls de vèrbs regulars e es mès significatius des irregulars.
Sous un mot occitan, on trouve tous ses dérivés, leurs sens et leur étymologie ; variantes graphiques et phoniques. Suppléments: table des préfixes et suffixes savants et populaires. Ce dictionnaire bilingue de langue vivante est une base pour l’étude de l’occitan languedocien et de son écriture, comme pour la recherche.
Orthographe et prononciation, Grammaire et syntaxe, Lexique A à ZHéritière du latin, la langue d’oc s’est formée dans la continuité de la désagrégation de l’empire romain. On fixe généralement le XI ème siècle comme la période achevant définitivement la formation de la langue nouvelle. Dès ses origines, comme pour les autres langues latines, la langue d’oc présentait des variations régionales, dont les grands dialectes actuelles sont les continuateurs.
Le mot occitan, ancien mais quasiment inusité pendant longtemps, est aujourd’hui admis pour désigner l’ensemble des parlers prolongateurs de l’ancienne langue d’oc. Il remplace vantageusement le terme provençal autrefois utilisé avec le même sens.
Il est de nos jours couramment admis de classer les parlers occitans en six dialectes: le limousin, le gascon, l’auvergnat, le languedocien, le vivaro-alpin et le provençal. Cette classification, basée sur des critères uniquement linguistiques, ne recouvrent toutefois pas la délimitation des provinces de même nom. Au sein de l’Occitanie, le vivaro-alpin lui-même souffre d’un défaut d’identification sociale claire, et il est souvent désigné sous les noms de ‘dauphinois’, ‘nord-provençal’, ‘gavot’, ‘provençal-alpin’.
Aguest document qu’auetz enes mans, non ei era còpia de un aute document, non ei tanpòc era traduccion d’ua òbra Ei era adaptacion d’ua setantia de pagines der estudi mès seriós que s’a hèt der aranés, entà convertir-lo en prenormativa.
Aguest trabalh convertís a Joan Coromines en normativizador dera varietat aranesa dera lengua occitana. Er Institut d’Estudis Aranesi a profitat d’aqueres aportacions extraordinàries que mos oferís e les a encaishat en procès pròpri dera Acadèmia.
Era lengua la hèm entre toti e damb aguest trabalh apropam eth nòste «toti» actuau ath «toti» de hè cent ans, espandim era basa documentau, e hugem de decisions totalitàries.
Se Coromines escriuec eth sòn trabalh en ua grafia pròpria entar aranés, non siguec pas per ua volentat antinormativa: “Coromines havia viscut la trajectòria difícil de compleció de la llengua normativa d’una manera directa, primer a través del seu pare, que era membre de l’Institut, i després treballant al costat de Fabra. Justament col·laborà amb aquest, amarat de l’experiència catalana, per a elaborar unes normes ortogràfiques de l’aranès, dialecte gascó plaçat en territori administratiu català, basades en la tradició occitana però amb concessions a la catalana (ny i no nh, x i no ch, ll i no lh), justificable potser per no haver vist encara la llum la Gramatica occitana d’Alibert (1935) però que no s’acaba d’entendre des d’una perspectiva global occitana.
Ce guide, conçu par Florian Vernet est une première approche que vous pourrez compléter par la lecture de son livre Dictionnaire grammatical de l’occitan languedocien, disponible aux Presses Universitaires de la Méditerranée.
A quiet renaissance has been unfolding in certain parts of Europe – a renaissance of literature written in minority languages. In this book, William Calin explores the renaissance through an examination of twentieth-century works in Scots, Breton, and Occitan minority languages flourishing inside the borders of the United Kingdom and France.
For each of the three bodies of literature Calin considers major authors whose works include novels, poetry and plays, and shows that all three literatures have evolved in a like manner, repudiating their romantic folk heritage and turning instead to modern and postmodern concerns. Drawing on current critical theories in periodization, postcolonialism and cultural studies, Calin raises a range of comparative questions: Is there a common form of narrative prevalent in minority cultures that is neither realism nor metafiction? Is the minority-language theatre limited to plots treating past history and the rural present? What is the relationship between the minority literature and literature in the national language? What kind of history should be written on the literatures of Scotland, Brittany and the South of France, manifest in their several languages?
Calin’s pioneering study is the first comparative scrutiny of these minority literatures and the first to bring all three together into the mainstream of present-day criticism. His work demonstrates the intrinsic importance in their twentieth-century renewal, as well as their contribution to global culture, in both aesthetic and broadly human terms.
Es nòms que designes es lòcs d’un territòri an ua foncion tecnica e culturau ath madesih temps. Tecnica perqué les referéncien geograficament, e culturau perqué veïculen ifnromacion sus era cultura, era lengua o es costums d’aqueri que les meteren eth nòm. En aguest sens, era toponímia aranesa ei un patrimòni collectiu que cau sauvagardar com a par der auviatge lingüistic e culturau dera Val d’Aran.
Be the first to review “Vocabulaire Français-Provençal”
You must be logged in to post a review.