Showing 1–20 of 47 results

  • Occitània i Catalunya dins l’Europa de l’edat mitjana central (segles XII i XIII)

    S’han fet nombroses recerques i s’han publicat molts llibres sobre els càtars i llur religió, sobre la persecució del catarisme, sobre la relació entre Catalunya i les terres d’oc i sobre la conquesta i la colonització d’Occitània per part dels francesos, tant amb relació a aspectes religiosos com bèl·lics, socials, antropològics i, fins i tot, arqueològics i filològics.

    D’una manera especial, s’han dut a terme força estudis sobre el paper que tingueren els catalans en aquest moment clau de la història occitana.3 Tots aquests temes ens interessen perquè permeten d’entendre realitats fonamentals que han pesat en la història de Catalunya i d’Occitània, i, també, no ho podem pas oblidar, en la història de la resta d’Europa i del món. Cal que ens adonem que si ens apropem a la història d’Occitània de l’edat mitjana central descobrim, en el fons, l’aparició d’unes lluites pel poder, la riquesa i el domini semblants a les que causaren molts altres processos de conquesta i de colonització que hi hagué en diferents països europeus, des de l’any 1000 fins a l’any 1348.

    Foren processos que tendiren a la uniformització cultural i religiosa, que molts cops dugueren, ja al final de l’edat mitjana, a la consolidació d’unes fronteres molt ben delimitades, les quals, amb el temps, sovint han esdevingut símbol d’uns estats i s’han convertit en presó d’un conjunt de països dominats i colonitzats, a l’inici potser d’una manera brutal, amb el temps de vegades d’una manera més subtil.

    A continuació fixarem l’atenció en diversos aspectes d’aquest període de l’edat mitjana central (entre els canvis de l’any 1000 i la crisi del segle XIV).

    0,00 
  • Picornelh

    Aguesta compilacion de trebalhs premiadi en Concors Literari Mossen Condò e en Concors de Diboish der an 2014, dempús de mès de quaranta ans d’auer començat a escríuer damb ua illusion enorma!

    0,00 
  • Eth licenciat Vidriera

    Ua auta novela exemplar de Cervantes, qu’ath delà d’ara poderam gaudir en occitan. Son molti es critics qu’an volut veir un parallelisme entre eth Licenciat Tomàs Rodaja, principal personatge dera òbra, e eth Quijòt, subertot pes conflictes, entre er individu e era societat, que se transmeten enes dues òbres.

    Nogués non a traduït eth nòm de Vidriera. L’a deishat en castelhan. Traduïr aguest nòm ei un d’aqueri debats en que trobaram adèptes per toti es costats. Aurie podut díder “Eth licenciat Veirièra” o “eth licenciat Veirina” o “eth licenciat de veire” o… Eth traductor Nogués a optat per mantier eth nòm der originau, tot respectant eth personatge. Non ei cap ua vision aislada: en francés a estat traduïda en diuèrses ocasions coma “Le licencié Vidriera“, tot e qu’en anglés l’auem trobada coma ” The Lawyer of Glass” que ven a èster “er abocat de veire”. Es posicions son des dus costats

    0,00 
  • Els pobles oblidats

    L’any 2012 vam publicar Els pobles perduts amb la intenció de recuperar la memòria de 30 indrets deshabitats que formen part del nostre llegat col·lectiu. Ara hi tornem amb les històries d’una vall i de 29 viles.

    Hem escrit Els pobles oblidats entre 19 autors d’arreu de Catalunya. Parlem de Vidabona i Saltor, Canals de Cerdanya, Cerneres, Solanell, Montant de Tost, Sant Romà de Tavernoles, Àrreu i Dorve, als Pirineus. Herba-savina, Orrit, Raons i Oroners, a Lleida. Sant Joan de Toran i la seva vall, a la Val d’Aran. Els Metges, Briolf i Sant Marçal de Quarantella, a Girona. Salselles, el Putxot, Santa Margarida de Cabagès, a la Catalunya Central. Sant Marçal del Montseny, Jafre i el carrer del Xipreret, de l’Hospitalet de Llobregat, a Barcelona. Montargull, la Bartra, Esblada, Fontscaldetes, Gallicant i Fatxes, a Tarragona. I lo Mas del Llaurador, al Matarranya.

    Els pobles oblidats convida a conèixer el país i a caminar-hi. Obre la porta a la nostra història i a la història d’unes persones que van haver d’aprendre a viure lluny d’on van néixer.

    Els textos relacionats amb l’Aran són en edició bilingüe català i aranès.

    0,00 
  • Estudi des glèises en cornaenclinc de vòutes escarramingades

    Era Val d’Aran se place ena cara Nord des Pirenèus. Es sues caracteristiques geografiques e climatiques, atau coma era sua orientacion cap ar Atlantic an condicionat ath long dera istoria toti es factors dera societat entre eri era arquitectura e era construccion. Aguest ei un des principaus motius entà qu’era sua arquitectura age agut ua difusion escassa. Siguec a compdar deth torisme pirenenc provinent de França que siguec coneishuda. Violet le Duc, Elies Rogent, Puig i Cadafalch, Domenech i Monater e Basegoda Nonell son autors que posterioramente realizen aportacions scientifiques subergessentes.

    Era presenta investigacion se plantege en contèxte dera assignatura de Construccion VI dera Escola d’Arquitectura de Reus dera Universitat Rovira i Virgili. Es trabalhs practics des alumnes suscitèren er interès ena generacion dera informacion damb metodes de captura massiva de donades coma er escanèr lasèr. Es campanhes d’escaneg lasèr se realizen en totes es glèises dera Val d’Aran, en tot hèr-ne un totau de 43 e sonque se prescindís der escaneg dera glèisa de Baqueira e dera glèisa consagrada de Mijaran. Autant ua coma era auta son de recenta construccion.

    Aguesta Tèsi Doctorau se centre en estudi des glèises deth prumèr romanic segontes era classificacion d’Emmanuel Garland. Ei vertat qu’autors coma Puig i Cadafalch heren a conéisher e descriueren quauques glèises, principaument es glèises basilicaus. Ua des caracteristiques mès importantes dera arquitectura romanica ei er us de voutes. Puig i Cadafalch e Basegoda Nonell sagèren d’explicar era sua origina e forma.

    Un prumèr objectiu ei eth de generar ua documentacion planimetrica, realizada a compdar de bromes de punts que complemente era ja realizada per Domenech i Montaner, Puig i Cadafalch e Bassegoda Nonell.

    Un dusau objectiu consistís en estudi des construcciones prescientifiques. Aguestes plantegen un especiau interès entà determinar quines son es principis en qué se basauen es constructors des edificis romanics. Es obres de fabrica dera Val son absoludament deformables e formarien part d’aguest grop de construcciones damb aguesta fenomenologia caracteristica. Es glèises romaniques dera Val d’Aran son un conjunt unitari d’edificis qu’an estat poc alteradi ath long dera istoria.
    Es resultats mostren dues tipologies d’edificis qu’atien a principis geometrics e d’estabilitat plan diferenti. Tanben mostre era viabilitat deth metode seguit entar estudi des assetaments e esbauçaments en tot èster d’utilitat tanben entà cimentar es bases entà obtier critèris de simplificacion que permeterà estudis damb elements finits.

    0,00 
  • From Chanson de Geste to Epic Chronicle: Medieval Occitan Poetry of War

    In this collection of essays Gérard Gouiran, one of the world’s leading and much- loved scholars of medieval Occitan literature, examines this literature from a primarily historical perspective. Through texts offering hitherto unexplored insights into the history and culture of medieval Europe, he studies topics such as the representation of alterity through female figures and Saracens in opposition to the ideal of the Christian knight; the ways in which the narrating of history can become resistance and propaganda discourse in the clash between the Catholic Church and the French on the one hand and the Cathar heretics and the people of Occitania on the other; questions of intertextuality and intercultural relations; cultural representations fashioning the West in contact with the East; and Christian dissidence in the twelfth and thirteenth centuries. Written in an approachable style, the book will be of historical, literary and philological interest to scholars and students, as well as any reader curious about this hitherto little-known Occitan literature.

    Gérard Gouiran was born in 1945 at Le Rove, which was then a small village close to Marseille. His parents often spoke Occitan between themselves but avoided doing so with their children for fear of damaging their education. It was only after studying classics in Marseille and then Paris that Professor Gouiran rediscovered the Occitan language, and from then on he has devoted himself to medieval literature. Best known for his magisterial edition of the troubadour Bertran de Born, he has written – and spoken – widely on troubadour lyric, epic and romance.

    Linda M. Paterson taught at Northeastern University, Boston, USA, for two years before moving to the University of Warwick, UK, in 1971, where she is now Professor Emerita. Her books include Troubadours and Eloquence (1975); The World of the Troubadours: Medieval Occitan Society, c.1100–c.1250 (1993); Culture and Society in Medieval Occitania (2011); and Singing the Crusades: French and Occitan Lyric Responses to the Crusading Movement, 1137–1336 (2018).

    0,00 
  • French troubadours: assimilating Occitan literature in northern France (1200-1400)

    French Troubadours explores the reception of Occitan lyric in France in the thirteenth and fourteenth centuries, that is, in the period corresponding to the Albigensian Crusade (1209–1229) and its aftermath, which witnessed France’s annexation of the majority of Occitania. Surveying the corpus of French romances that quote Occitan song (Part I) and French songbooks that also contain Occitan lyrics (Part II), it shows how Occitan poems–from the very beginning of their French reception–were subtly incorporated into the French canon by way of imitation, compilation with French texts, and adaptation to the French sound system.

    Chapter 1, on Jean Renart’s Roman de la rose, shows how the troubadours are collapsed into a set of francophone lyrics, which are enjoyed not in France but by the Holy Roman Emperor. French-language lyric, and other forms of French culture, are presented as the degre zero of culture in the German Empire, while Germanic languages are treated as foreign. In Chapter 2, I turn to Gerbert de Montreuil’s Roman de la violette, which, like Renart’s Rose, appropriates troubadour lyrics linguistically, and–in one instance–also associates them with the Holy Roman Empire. Here, however, the Holy Roman Empire is not a neutral cadre, but a negative space. Chapter 3, devoted to Richard de Fournival’s Bestiaire d’amour, shows how Richard obscures the first-person language and rhyme of the troubadour poems he quotes.

    In Part II, I turn to the set of French songbooks that transmit Occitan lyric. A study of compilation patterns reveals that, rather than being transmitted in a separate section of songbooks, Occitan poems–which are often Gallicized–are almost always interspersed with French lyrics. Consequently, a medieval reader who encountered the troubadours only in French transmission would have little chance of recognizing their cultural specificity. In Chapter 5, I explore the “pseudo-Occitan” corpus, which comprises pieces that contain Occitan phonological coloring but were probably composed by francophones. I show that these pieces occur primarily in a lower register. This trend fictionally repositions Occitan lyric as both “primitive” and–by extension–as anterior to French lyric.

    0,00 
  • Les manuscrits occitans à la Bibliothèque nationale de France

    La Bibliothèque nationale de France conserve, pour le domaine de la littérature oc- citane du Moyen Âge, la plus vaste collection de manuscrits au niveau mondial. Pourtant, en dépit de son extraordinaire richesse, cette collection n’a qu’assez rarement été prise en compte en tant que telle et, quoique très étudiée par les chercheurs, demeure à certains égards méconnue. Une cause probable en est le fait que les manuscrits occitans, cotés en Français ou en Latin, ne constituent pas un fonds cohérent à l’origine unique, mais ont été acquis en divers lieux et en divers temps, sans faire l’objet d’une cotation propre. Ce mémoire se donne pour ambition de fournir un outil de connaissance de cette collection, qui soit profitable aux démarches de valorisation et de conservation le concernant.

    0,00 
  • Viaje al Pirineo de Lérida

    «La vida se inventó para vivir y para dejar vivir, para caminar, para amar a las mujeres que cruzan por el camino, para comer el pan honesto y el jamón curado, para beber el agua de la fuente y el vino de los lagares, para ver mundo y hablar de las cosechas y las navegaciones, para bañarse en el restaño del río que cae del monte y secarse después del sol, sobre la yerba».

    Con esta premisa, Cela nos adentra en un recorrido apasionante por parajes de privilegiada belleza, como el Pallars Sobirà, el puerto de la Bonaigua o el Valle de Arán o Salardú. Sin abandonar su estilo inconfundible, aquel que mezcla con acierto la descripción poética y a la vez irónica con diálogos vivos e implacables, Cela capta de manera magistral la idiosincrasia de un lugar y de una época excepcionales. Una obra que recordará al viajero al Cela de obras tan emblemáticas como Viaje a la Alcarria, Del Miño al Bidasoa o Primer viaje andaluz.

    0,00 
  • La poesia medieval europea

    L’originalitat i la qualitat artística dels trobadors medievals han transcendit el seu temps. Forjada entre els segles XI i XIII, la seva poesia sobre temes universals com l’amor, el vituperi o el lament fúnebre, es llegeix avui amb el mateix delit que s’escoltava llavors. Aquest llibre ens acosta a alguns dels seus màxims exponents i ens delecta amb petites joies de la lírica trobadoresca.

    0,00 
  • L’últim traginer: A peu pel Pallars i la Vall d’Aran

    Espinàs converteix l’experiència de la caminada en una crònica viva en la qual el lector s’aventura amb l’escriptor per camins desconeguts del Pallars i la Vall d’Aran.

    L’últim traginer ens transporta a un temps en què el Pallars i la Vall Aran no tenien estacions d’esquí, els guàrdies civils anaven amb bicicleta i la centraleta de telèfons de Salardú la feia funcionar, manualment, una noia en un racó de menjador d’una antiga fonda. El lector s’aventura amb l’escriptor pels camins i les valls d’aquestes contrades, en una crònica que reviu un món rural perdut i nostàlgic de mitjan anys cinquanta.

    Josep M. Espinàs, a través d’aquesta crònica del 1956, reviu uns fets, uns personatges i un paisatge que avui ja formen part del passat, però que l’autor manté vius per sempre amb el seu testimoni de narració viva.

    0,00 
  • The Arthur of the French: The Arthurian Legend in Medieval French and Occitan Literature

    This major reference work is the fourth volume in the series “Arthurian Literature in the Middle Ages”. Its intention is to update the French and Occitan chapters in R.S. Loomis’ “Arthurian Literature in the Middle Ages: A Collaborative History” (Oxford, 1959) and to provide a volume which will serve the needs of students and scholars of Arthurian literature. The principal focus is the production, dissemination and evolution of Arthurian material in French and Occitan from the twelfth to the fifteenth century. Beginning with a substantial overview of Arthurian manuscripts, the volume covers writing in both verse (Wace, the Tristan legend, Chretien de Troyes and the Grail Continuations, Marie de France and the anonymous lays, the lesser known romances) and prose (the Vulgate Cycle, the prose Tristan, the Post-Vulgate Roman du Graal, etc.).

    0,00 
  • Parrots and nightingales : troubadour quotations and the development of Europea poetra

    The love songs of Occitan troubadours inspired a rich body of courtly lyric by poets working in neighboring languages. For Sarah Kay, these poets were nightingales, composing verse that is recognizable yet original. But troubadour poetry also circulated across Europe in a form that is less well known but was more transformative. Writers outside Occitania quoted troubadour songs word for word in their original language, then commented upon these excerpts as linguistic or poetic examples, as guides to conduct, and even as sources of theological insight. If troubadours and their poetic imitators were nightingales, these quotation artists were parrots, and their practices of excerption and repetition brought about changes in poetic subjectivity that would deeply affect the European canon.

    The first sustained study of the medieval tradition of troubadour quotation, Parrots and Nightingales examines texts produced along the arc of the northern Mediterranean—from Catalonia through southern France to northern Italy—through the thirteenth century and the first half of the fourteenth. Featuring extensive appendices of over a thousand troubadour passages that have been quoted or anthologized, Parrots and Nightingales traces how quotations influenced the works of grammarians, short story writers, biographers, encyclopedists, and not least, other poets including Dante and Petrarch. Kay explores the instability and fluidity of medieval textuality, revealing how the art of quotation affected the transmission of knowledge and transformed perceptions of desire from the “courtly love” of the Middle Ages to the more learned formulations that emerged in the Renaissance. Parrots and Nightingales deftly restores the medieval tradition of lyric quotation to visibility, persuasively arguing for its originality and influence as a literary strategy.

    0,00 
  • The Troubadour’s Song: The Capture and Ransom of Richard the Lionheart

    Chronicles the events surrounding the capture and release of King Richard I during the twelfth-century Third Crusade, describing the ransom delivered by Eleanor of Aquitaine that represented one quarter of England’s wealth and the subsequent legend that evolved about the singing troubadour, Blondel. By the author of The Sum of Our Discontent.

    0,00