Showing 41–47 of 47 results

  • Montaillou, village occitan de 1294 à 1324

    Montaillou: un petit village de montagnards et de bergers en haute Auriège, à 1 300 mètres d’altitude. En 1320, Jacques Fournier, évêque de Pamiers, plus tard pape d’Avignon, y déploie ses talents d’inquisiteur. Il finit par déterrer tous les secrets du village.

    Rien n’échappe à cet évêque fureteur, ni les vies intimes, ni les drames de l’existence quotidienne.

    En s’appuyant sur cet extraordinaire document de Jacques Fournier, sorte de roman vrai du petit peuple du XIV siècle, Emmanuel Le Roy Ladurie ressuscite, en utilisant les méthodes historiques et ethnographiques les plus actuelles, la réalité occitane et cathare d’il y a six cent cinquante ans.

    0,00 
  • The Occitan War: A military and political history of the albigensian crusade (1209-1218)

    In 1209 Simon of Montfort led a war against the Cathars of Languedoc after Pope Innocent III preached a crusade condemning them as heretics. The suppression of heresy became a pretext for a vicious war that remains largely unstudied as a military conflict. Laurence Marvin here examines the Albigensian Crusade as military and political history rather than religious history, and traces these dimensions of the conflict through to Montfort’s death in 1218. He shows how Montfort experienced military success in spite of a hostile populace, impossible military targets, armies that dissolved every forty days, and a pope who often failed to support the crusade morally or financially. He also discusses the supposed brutality of the war, why the inhabitants were for so long unsuccessful at defending themselves against it, and its impact on Occitania. This original account will appeal to scholars of medieval France, the Crusades, and medieval military history.

    LAURENCE W. MARVIN is Associate Professor of History at the Evans School of Humanities, Berry College, Georgia.

    0,00 
  • Drets e privilègis dera Val d’Aran

    En 1944, Manuel Abizanda e Broto deth Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional publique era transcripcion e studi d’un manscrit titolat Índice Privilegios. Abizanda conde que dit manuscrit siguec amagat tà liurar-le deth perilh des “hodas rojas y marxistas” pendent era epòca Republicana e Guèrra Civila.

    En 1938, un còp liberada era Val d’Aran pes nacionaus, er avocat Jaume Sala entreguèc dit manuscrit ath Servicio. Abizanda qu’ère agent d’aguest servici hec er estudi comentat adès.

    En sòn trabalh ditz qu’un còp estudiat, eth manuscrit serà restituït entar Archiu Notariau, mès non especifique s’ei er archiu notariau deth districte de Vielha o parle d’un aute districte. Actuaument se desconeish a on se trape dit manuscrit e sonque auem notícies d’eth pera publicacion de 1944.

    Pera descripcion hèta per Abizanda sabem qu’et manuscrit cònste de 50 fuelhs escrits e 40 fuelhs en blanc. Ei enquadernat en pergamin e mesure 14x10cm.

    0,00 
  • El Born CC

    Damb eth Born Centre Culturau daurís un des equipaments culturaus mès importants dera ciutat. Se guardam entà darrèr, entara discussion qu’aucupèc gran espaci mediatic e politic sus se calie preservar es rèstes arqueologiques o arrasar-les, sus s’es pèires poderein convíuer damb es libres –o es libres damb es pèires– i auie un hons enterrat –intangible, emocionau, sentimentau– que non ère cap d’aute que s’era ciutat auie eth dret o non d’arrecuperar era sua memòria.

    Ath delà dera recuperacion dera magnifica estructura deth mercat ancian e des espacis a còta de carrèr que configuren es scenaris principaus dera activitat cul- turau quotidiana d’aguest nau espaci, çò que da singularitat ath recinte, çò que hè que quan i entram era emocion mos troble, ei, sense cap de dobte, era enòrma fòrça e poténcia qu’ací aquerís eth relat des hèts de 1714. Ara reabilitacion patrimoniau –plan evidenta as uelhs de toti–, i cau ahíger era grana excavacion arqueologica urbana –quauqui 8.000 mètres quarradi– e eth trabalh de recèrca –precisa, meticulosa, exaustiva– que mos a permetut de conéisher a hons era societat barcelonesa e catalana des ans que van entre es sègles XVII e XVIII.
    Quan era istòria ges des libres o des referéncies mès o mens grèves e generiques de çò que se passèc en un periòde determinat e passe a hèr part deth nòste païsatge de cada dia passam de «saber-la» a «senter-la».

    0,00 
  • Er escut d’Aran

    Aran ath long dera sua millenària existéncia a anat configurant ua simbologia pròpia, uns senhaus d’identitat, ua istòria e un patrimòni d’identificacion collectiua.

    Auem er escut qu’ei reflèxe e expression dea nòsta istòria. Sintèssis de toti es elements: Lengua, Istòria, Art, Territòri e Volentat collectiua; Diuersitat e convivéncia. Er escut sintetise toti aguesti element d’arraötz popular e eth pòble les identifique coma pròpis.

    Angel Claveria a sabut articular tot eth contengut simbolic en aguestes quate planes, Mos cau emplegar e mantier es simbèus entà permanéisher coma pòble.

    0,00 
  • Era Querimònia

    Era Querimònia cònste de vint-e-dus capítols. Es prumèrs hén referéncia a qu’es aranesi auràn es sues tèrres, vilhes, casa e arbes frutèrs, atau coma aigües franqueses tà pescar, bastir, mòles, ressècs, batans e adaiguar. Auràn bòsqui e seuves liures tà talhar husta e lenha tàs sues cases, ath sòn us e convenença. Poderàn caçar enes bòsqui e poderàn portar a pèisher es sòns tropèths, e tanben dalhar èrba entar iuèrn.

    D’auti capítols hèn referéncia as drets comunaus; ara armada deth rei, as delictes e penes; as notaris e ath salari des jutges, entre d’auti.

    Aguest document, qu’a hèt 700 ans, ei era pèira en qué se bastís tot eth hèt diferenciau dera Val d’Aran e en tot reivindicar-lo per part des aranesi, enes tempsi de democràcia, a estat era basa a on, de forma filosofia e reiau, s’arraïtzen es naues leis que dan cartes de natura ra nòsta forma singulara e pròpria d’èster, de comportar-mos e de manifestar-mos.

    0,00 
  • L’aranés e l’occitan general: Quatre estudis

    Er Estatut d’Autonomia hè oficiau era lengua occitana en Catalonha. Se concrète en Art 6.5.: Era lengua occitana, nomentada aranés en Aran, ei era lengua pròpria d’aguest territòri e ei oficiau en Catalonha, cossent damb çò qu’establissen aguest Estatut e es leis de normalizacion lingüistica. Ua des responsabilitat qu’a d’assumir era institucion, ei a dí- der era Generalitat e eth Conselh Generau d’Aran, en procès de metuda era practica dera oficialitat dera lengua occitana, ei era sua referéncia lingüistica. Ua lengua a de besonh uns referents clars entà mostrar ua coeréncia normatiua.

    S’era lengua ei ua, era occitana, ua a d’èster era nòrma de referéncia maugrat que pòden èster diuèrses es interpretacions e aplicacions.

    Era aplicacion der Estatut hè de besonh era contínua relacion damb aguesta nòrma referent e damb era sua forma l’aplicacion. En cas der aranés aguesta nòrma occitana se concrète enes Nòrmes ortografiques der aranés que ja an mès de vint-e-cinc ans d’emplec sociau (escòla, administracion, …).

    Es elements fonamentaus d’aguesta nòrma referent son longaments acceptats en tot eth territòri lingüistic, mès mos cau concretar e èster eth maxim de rigorosi, donques qu’era sua gestion non ei tostemp clara e evidenta. Sense aguest rigor es decisions non serien competentes e serioses. Ei plan per açò que, per manca d’ua autoritat normatiua de tot eth territòri lingüistic, era Secretaria de Politica Lingüistica s’a dotat der assessorament d’un Grop de Lingüistica Occitana (GLO) format per setze persones prestigioses en estudi dera lengua occitana, qu’amasse fòrça des sen- sibilitats existentes. Entre es compausants deth Grop i a tres membres der Institut d’Estudis Aranesi que garantissen eth respècte per aguesta varietat.

    Mès, eth GLO non ei era autoritat, non cree nòrma, sonque l’ administre e assessore ara SPL ena sua aplicacion. Trabalhe ena perspectiva dera unitat lingüistica, e eth respècte dera varietat aranesa, sense hèr nòrma.

    Ath torn der ahèr aranés-occitan s’a produsit un debat, en fòrça escadences rei- teratiu, sus er ensemblatge dera varietat aranesa e dera sua nòrma damb era varietat generau (hugim de denominacions coma estandard o referenciaus entà non entrar en competéncies pròpries dera autoritat lingüistica). Aguesta varietat generau a estat denominada d’ues autes formes per diuèrsi autors: occitan larg, occitan comun, neolanguedocian, occitan ortopedic, occitan referenciau,…

    Eth trabalh que ven a contunhacion ei ua contribucion ad aguest debat. Es sòns autors son professionaus dera lengua, boni coneishedors dera varietat aranesa e dera varietat generau dera lengua occitana. Damb eri eth debat non s’acabe, ne s’inície, sonque se contunhe.

    0,00