| book-author | |
|---|---|
| format |
El Valle de Arán
0,00 €
Customer Reviews
There are no reviews yet.
0,00 €
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
The medieval troubadours of the South of France profoundly influenced European literature for many centuries. This book is the first full-length study of the first-person subject position adopted by many of them in its relation to language and society. Using modern theoretical approaches, Sarah Kay discusses to what extent this first person is a “self” or “character,” and how far it is self-determining. Kay draws on a wide range of troubadour texts, providing many close readings and translating all medieval quotations into English. Her book will be of interest both to scholars of medieval literature, and to anyone investigating subjectivity in lyric poetry.
This is the first twentieth-century study of the women troubadours who flourished in Southern France between 1150 and 1250 — the great period of troubadour poetry. The book is comprised of a full-length essay on women in the Middle Ages, twenty-three poems by the women troubadours themselves in the original Provencal with translations on facing pages, a capsule biography of each poet, notes, and reading list.
De A autant d’argent que de pesolhs à Virar coma un baciu fagord, ce sont plus de 1000 expressions et dictons occitans, enracinés au plus profond de notre quotidien, qui sont réunis et expliqués dans cet ouvrage. A leur source, l’observation et l’imagination pour les unes : Aimable coma una mosca d’ase ; Aver d’argent coma un chin de nièras ; Aver un cuol coma un amolaire ; Cargat coma un muol; Curios coma un pet ; Dormir coma una missara. la musicalité et la rime qui facilitent la mémorisation pour les autres : Al mes d’abriu, Io cocut canta, mort o viu ; Auba roja, vent o ploja ; Cada topin troba sa cabucèla ; Es lo matin que la jornada se pèrd o se ganha ; Grèc, pluèja al bec ; La raça raceja. Tous ont été choisis par l’auteur à partir d’enquêtes et de lectures personnelles.
The chansonnier Paris, Bibliotheque nationale, f. fr. 22543 (known as “R”) has been recognized for over 200 years as a precious repository of the literature of the medieval troubadours of southern France. It transmits almost 950 lyric poems and 160 melodies, along with many other important writings in the Occitan language, many of which are unica.
The paleography, decoration, and dialect of the manuscript are described thoroughly, and their distinctive features are seen to support the hypothesis that R was compiled in northern Languedoc or western Provence around 1300. While most of the texts of R were copied by one scribe, the relatively few melodies it contains were probably notated by at least four different copyists. Over eighty percent of the poems were never supplied with their melodies, even though musical staves were provided; these staves were left empty. The notation is in the style of the so-called Notre Dame school of Paris, and the rhythms of the notes are not apparent, although a few seem to be in rudimentary mensural notation.
The manuscript contains some works of the troubadours of the early twelfth century, and also a large number of works by late thirteenth-century poets. By examining internal paleographical data and making comparisons with other extant codices, it is possible to offer suggestions on the nature of the exemplars of this heterogeneous collection. The problems of determining how the texts and melodies were transmitted are investigated, including the issues of oral transmission, the lack of extant autographs, the disparity in the origins of the surviving manuscripts, and the variant attributions. The musical transmission is especially problematic, since only three other sources containing music survive. The forty-five concordances that R shares with these other codices are discussed.
A review of the modern history of the manuscript shows that the earliest known owner was the Marquise d’Urfe of the early eighteenth century. The commonly accepted belief that R was in the library of her ancestor the poet Honore d’Urfe in the seventeenth century is found to be unsupported by the available evidence.
The poetry of the troubadours was famous throughout the middle ages, but the difficulty and diversity of the original languages have been obstacles to its appreciation by a wider audience. This collection aims to redress the situation, presenting English verse translations in contemporary idiom and a highly readable form. It includes some 125 poems, with a strong representation of those composed by women, and goes beyond traditional limits in time to feature a sampling of the earliest texts in the Occitan language, written in the tenth and eleventh centuries, and later works from the early fourteenth. Though most poems translated in the book were written in Occitan, the vernacular of southern France, there are also a few translations of poems written in the same place and time but in other languages, including Latin, Hebrew, Norse, Catalan, and Italian. Genres include love songs, satires, invectives, pastourelles, debates, laments, and religious songs. A comprehensive introduction places the troubadours in their historical context and traces the development of their art; headnotes introduce each poet, and the book ends with a bibliography and suggestions for further reading.
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
Era publicacion deth Nomenclator dera Val d’Aran represente ua hita importanta ena normalizacion des sòns nòms de lòc der aranés e, donques, dera lengua madeisha. Ei un esturment basic de consulta entara Administracion e eth mon empresariau entà designar, etiquetar e fixar es nòms de lòc de manèra normativa.
Aguest nomenclator permet era localizacion dera toponimia aranesa en ua cartografia de detalh, a on practicament toti es nòms de lòc d’Aran son recuelhuts e tanben normalizadi. Atau, eth Nomenclator dera Val d’Aran amasse un totau de 3 450 toponims de tot tipe que provien dera Basa toponimica a escala 1:5000 der Institut Cartografic e Geologic de Catalonha (ICGC), era mès detalhada que corbís actuaument tota era Val d’Aran.
Era òbra qu’auetz enes mans ei frut d’un convèni de collaboracion entre er Institut d’Estudi Aranesi-Acadèmia aranesa dera lengua occitana, coma autoritat lingüistica dera lengua occitana en Catalonha, e er Institut Cartografic e Geologic de Catalonha, coma generador de cartografia e d’informacion geografica.
Eth nau Nomenclator ei un esturment de referéncia que contribuirà, d’un costast, ara coneishença e era difusion des formes adequades des nòms de lòc e era sua localizacion sus eth territòri e, der aute, ara preservacion dera toponimia coma auviatge intangible, coma testimòni des eveniments istorics e coma reflèxe d’ua cultura viua que contunharà evolucionant.
Aran ath long dera sua millenària existéncia a anat configurant ua simbologia pròpia, uns senhaus d’identitat, ua istòria e un patrimòni d’identificacion collectiua.
Auem er escut qu’ei reflèxe e expression dea nòsta istòria. Sintèssis de toti es elements: Lengua, Istòria, Art, Territòri e Volentat collectiua; Diuersitat e convivéncia. Er escut sintetise toti aguesti element d’arraötz popular e eth pòble les identifique coma pròpis.
Angel Claveria a sabut articular tot eth contengut simbolic en aguestes quate planes, Mos cau emplegar e mantier es simbèus entà permanéisher coma pòble.
Select at least 2 products
to compare
Be the first to review “El Valle de Arán”
You must be logged in to post a review.