Includís preguntes e reflexions tà trabalhar eth tèxt.
Er ereu
0,00 €
0,00 €
Includís preguntes e reflexions tà trabalhar eth tèxt.
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
Aguest vocabulari siguec hèt per Mossen Condò Sambeat e publicat en 1915 en Butlletí de Dialectologia Catalana, der Institut d’Estudis Catalans.
Jusèp Condò, qu’atau ei coma signe eth vocabulari, ei ena memòria de toti es aranesi, coma er emblèma dera persona qu’empleguèc eth bon e autentic aranés en tot que liderèc un renaishement literari, un patriòta, com la nomente Miquèu de Camelat. Condò apareish coma un sabent damb qualitats fonamentades ena inspiracion. Condò ère, tanben, un bon coneishedor deth catalan, talament coma ac testimonie en aguesta madeisha òbra.
Condò publiquèc eth sòn vocabulari damb ua grafia fonetica, definida pera direccion deth Butlletí de Dialectologia Catalana. Ei ua grafia qu’a viatges presente incerteses. Non ei era grafia qu’emplegaue Jusèp Condò abituaument. Mossen Condò, que s’apropèc dera grafia classica, d’aquera qu’ara emplegam nosati, empleguèc, totun, era grafia mercada pera Scolo deras Pireneos de caractèr felibrenc. En tot considerar qu’actuaument era normativa ortografica der aranés ei fòrça definida e coneishuda, presentam aguest vocabulari en grafia normativa, entà ua major comprenença de toti e entà ua mès facila adaptacion ara norma, s’atau ac consideram. Per aguesta rason en quauques transcripcions auem ahijut quauqua letra muda que forme part dera normativa nòsta.
Se sap que, en el conjunt dels parlars romànics, no resulta excep- cional de trobar varietats lingüístiques que, en l’imperfet d’indicatiu de la segona i la tercera conjugacions, presentin a la desinència un so labial intervocàlic. Apareix, per exemple, dialectalment, en espanyol: en zones ben diverses, en clapes disperses, ja sigui en el vell o en el nou continent. Apareix en rètic o en dialectes itàlics: com, sense anar més lluny, en el toscà mateix. O bé també en aragonès, llengua en la qual «la terminación del imperfecto mantiene la -b- tanto en la primera como en la segunda y tercera conjugaciones» (ALVAR, 1953: 230) i en què aquestes formes amb un element bilabial —perquè, com en espanyol, hi és bilabial— a la desinència són, de fet, les formes referencials.
L’objectiu, doncs, no és de tractar d’afers —recurrents, per altra banda— com l’origen etimològic o analògic d’aquell so consonàntic, sinó sobretot de treure a la llum dades que hi fan referència: informa- cions obtingudes durant els darrers set anys arreu dels pobles de la Vall d’Aran —i també del Comenge veí, ja a l’Estat francès— a través d’enquestes de tipus dialectològic de format —diguem-ne— clàssic.
Aguest document qu’auetz enes mans, non ei era còpia de un aute document, non ei tanpòc era traduccion d’ua òbra Ei era adaptacion d’ua setantia de pagines der estudi mès seriós que s’a hèt der aranés, entà convertir-lo en prenormativa.
Aguest trabalh convertís a Joan Coromines en normativizador dera varietat aranesa dera lengua occitana. Er Institut d’Estudis Aranesi a profitat d’aqueres aportacions extraordinàries que mos oferís e les a encaishat en procès pròpri dera Acadèmia.
Era lengua la hèm entre toti e damb aguest trabalh apropam eth nòste «toti» actuau ath «toti» de hè cent ans, espandim era basa documentau, e hugem de decisions totalitàries.
Se Coromines escriuec eth sòn trabalh en ua grafia pròpria entar aranés, non siguec pas per ua volentat antinormativa: “Coromines havia viscut la trajectòria difícil de compleció de la llengua normativa d’una manera directa, primer a través del seu pare, que era membre de l’Institut, i després treballant al costat de Fabra. Justament col·laborà amb aquest, amarat de l’experiència catalana, per a elaborar unes normes ortogràfiques de l’aranès, dialecte gascó plaçat en territori administratiu català, basades en la tradició occitana però amb concessions a la catalana (ny i no nh, x i no ch, ll i no lh), justificable potser per no haver vist encara la llum la Gramatica occitana d’Alibert (1935) però que no s’acaba d’entendre des d’una perspectiva global occitana.
Es nòms que designes es lòcs d’un territòri an ua foncion tecnica e culturau ath madesih temps. Tecnica perqué les referéncien geograficament, e culturau perqué veïculen ifnromacion sus era cultura, era lengua o es costums d’aqueri que les meteren eth nòm. En aguest sens, era toponímia aranesa ei un patrimòni collectiu que cau sauvagardar com a par der auviatge lingüistic e culturau dera Val d’Aran.
Aguesta “gramatica” s’a hèt pensant en ensenhament dera lengua, e mès concrètament ena escòla, en tot tier en compde qu’era escòla pendent es darrèrs ans a desvolopat eth major conjunt de documentacion e era major transmission dera lengua. Era Seccion aranesa ei formada per 8 persones des quaus 7 auem ua ligason ar ensenhament. Volem facilitar eth camin as emplegaires dera lengua, as mèstres, a toti es que l’ensenhen…
Es decisions s’an pres en tot contrastar era situacion actuau der aranés, e s’a procurat de tendir cap a solucions que faciliten er emplec dera lengua, que donguen un accés coerent e simplificat.
Cau interpretar aguesta “gramatica basica” coma eth document que mèrque eth camin, qu’oriente en emplec dera lengua. Aguesta “gramatica”, ei basica, non preten èster exaustiva e açò signifique qu’en sòn trebalh deth dia a dia es creadors dera lengua, es escritors e toti es que l’empleguen trobaràn gessudes e solucions damb fondaments diuèrsi que testimonien era viuesa dera lengua. Non la volem embarrar. I an mès gessudes qu’es que proposam aciu, i an encastres diuèrsi d’emplec dera lengua que suggerissen formes diferentes. Damb era rigor pròpria dera lingüistica, damb era atencion metuda en emplec actuau der aranés, damb era consideracion sincronica e diacronica dera lengua occitana, presentam aguesta propòsta normativa que definís era varianta aranesa dera lengua occitana e demanam qu’aqueri qu’empleguen era lengua s’adapten, au mens, ara linha aciu contenguda. E s’an capacitat entà anar mès luenh,… que i vagen! E se non i van, en emplegar era lengua damb es critèris d’aguesta “gramatica basica” s’incardinaràn ena correccion der aranés.
En les pàgines següents s’exposen breument algunes estructures bàsiques de la llengua occitana perquè els lectors catalans puguin aproximar-se d’una manera ràpida i telegramàtica a la llengua que es parla en el terç meridional de l’Estat fran- cès, a la Vall d’Aran o en una quinzena de valls alpines que pertanyen administra- tivament a la regió italiana del Piemont, a més de la localitat calabresa de La Gàrdia (a la província de Cosenza) o del Principat de Mònaco, on l’occità conviu amb una varietat lígur. L’occità és oficial des de 1990 a l’Aran, i des de 2006 a tot el Principat de Catalunya, on és la segona llengua pròpia i territorial del país.
Les formes que s’exposen a continuació pertanyen a una mena d’occità estàndard que, d’entrada, ha de resultar comprensible –sense cap aprenentatge previ– a tots els que coneixen i usen la llengua d’oc, ja siguin provençals, llenguadocians, alver- nesos, gascons (aranesos inclosos) o llemosins.
Aquestes formes són el producte d’una selecció d’elements que parteix d’uns criteris lingüístics que pretenen d’afavorir les formes més diasistemàtiques o esteses terri- torialment, les més tradicionals o amb un pes històric i literari més important, les més regulars, funcionals i autònomes o autòctones d’Occitània. Hi pot haver una coincidència més o menys important entre aquestes formes i –sobretot– les d’alguns
dialectes llenguadocians, situats en el centre del domini lingüístic, però cal remarcar que d’aquest fet no cal treure’n conclusions esbiaixades. Ni les formes que exposem a continuació han de substituir les dels diferents dialectes occitans, ni les modalitats locals o regionals occitanes són jeràrquicament inferiors a aquesta espècie d’occità típic (o referencial o larg, ‘ample’, o com en vulguem dir) que dibuixem en aquest treball.1 Ben al contrari, aquesta mena d’occità general, descrit en les pàgines segü- ents, és el principal aliat de les varietats locals, ja que s’emmarca en un procés de codificació i d’estandardització del conjunt de la llengua que ha de facilitar a tots els dialectes occitans i als seus respectius estàndards regionals –mitjançant l’apor- tació de recursos lingüístics que no existien a nivell local, per exemple– l’accés a àmbits d’ús que fins ara semblaven exclusius de les llengües estatals.
Ja hem dit que aquest treball vol ser una eina pràctica, útil per als que volen sub- mergir-se ràpidament en la llengua occitana. Esperem que sigui també un altre petit gra d’arena que contribueixi, no tan sols al coneixement mutu entre catalans i oc- citans, sinó a la recuperació social de l’occità en la mesura que li faci guanyar nous parlants, molts dels quals potser s’hauran adonat que l’aprenentatge de la llengua d’oc, partint del català, pot ser molt més veloç i fàcil que el de qualsevol altra llengua. Fins i tot que el de qualsevol altra llengua romànica.
Era òbra originau Die Verwandlung poderie traduïr-se per Era Metamorfòsi o per Era Transformacion Traduccion. Era forma seleccionada per Vicent Simó respon, segurament, ara influéncia dera revirada enes lengües vesies. Aguesta influéncia se reproduís, naturaument, en tota era traduccion.
El Valle de Arán, tan caracterizado geográficamente por sus verdes praderas, sus tupidos bosques, sus arriscadas cimas, tiene también un habla que lo define: el aranés, que, como se nos dice en la introducción de este libro, no es propiamente un dialecto catalán, sino que está emparentado con el gascón, que se conserva todavía vivo entre las gentes del pueblo de los lugares del sur de Francia, que constituyen las históricas tierras de la Gascuña.
Casimiro Ademá, el autor de este estudio, aparte de poseer unos conocimientos poco comunes en la materia –aún no siendo un especialista en filología–, nos da de este fenómeno lingüístico un testimonio vivo y directo adquirido esencialmente en las conversaciones y convivencia con las gentes de su tierra.
Be the first to review “Er ereu”
You must be logged in to post a review.