| book-author | |
|---|---|
| format |
Era formacion deth femenin
0,00 €
Customer Reviews
There are no reviews yet.
0,00 €
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
Manual simple e eficaç per debutar un aprendissatge de l’occitan (var. lengadocian).
Joan Rigosta (en francés Jean Rigouste, Senalhac del Causse, 25 de novembre de 1938) es un pedagòg e lingüista occitan especializat en toponimia. Foguèt ensenhaire de letras als licèus d’Agen, de Merinhac e de Brageirac. Trabalhèt tanben a l’IUFM d’Aquitània e a l’Universitat de Bordèu III.
En les pàgines següents s’exposen breument algunes estructures bàsiques de la llengua occitana perquè els lectors catalans puguin aproximar-se d’una manera ràpida i telegramàtica a la llengua que es parla en el terç meridional de l’Estat fran- cès, a la Vall d’Aran o en una quinzena de valls alpines que pertanyen administra- tivament a la regió italiana del Piemont, a més de la localitat calabresa de La Gàrdia (a la província de Cosenza) o del Principat de Mònaco, on l’occità conviu amb una varietat lígur. L’occità és oficial des de 1990 a l’Aran, i des de 2006 a tot el Principat de Catalunya, on és la segona llengua pròpia i territorial del país.
Les formes que s’exposen a continuació pertanyen a una mena d’occità estàndard que, d’entrada, ha de resultar comprensible –sense cap aprenentatge previ– a tots els que coneixen i usen la llengua d’oc, ja siguin provençals, llenguadocians, alver- nesos, gascons (aranesos inclosos) o llemosins.
Aquestes formes són el producte d’una selecció d’elements que parteix d’uns criteris lingüístics que pretenen d’afavorir les formes més diasistemàtiques o esteses terri- torialment, les més tradicionals o amb un pes històric i literari més important, les més regulars, funcionals i autònomes o autòctones d’Occitània. Hi pot haver una coincidència més o menys important entre aquestes formes i –sobretot– les d’alguns
dialectes llenguadocians, situats en el centre del domini lingüístic, però cal remarcar que d’aquest fet no cal treure’n conclusions esbiaixades. Ni les formes que exposem a continuació han de substituir les dels diferents dialectes occitans, ni les modalitats locals o regionals occitanes són jeràrquicament inferiors a aquesta espècie d’occità típic (o referencial o larg, ‘ample’, o com en vulguem dir) que dibuixem en aquest treball.1 Ben al contrari, aquesta mena d’occità general, descrit en les pàgines segü- ents, és el principal aliat de les varietats locals, ja que s’emmarca en un procés de codificació i d’estandardització del conjunt de la llengua que ha de facilitar a tots els dialectes occitans i als seus respectius estàndards regionals –mitjançant l’apor- tació de recursos lingüístics que no existien a nivell local, per exemple– l’accés a àmbits d’ús que fins ara semblaven exclusius de les llengües estatals.
Ja hem dit que aquest treball vol ser una eina pràctica, útil per als que volen sub- mergir-se ràpidament en la llengua occitana. Esperem que sigui també un altre petit gra d’arena que contribueixi, no tan sols al coneixement mutu entre catalans i oc- citans, sinó a la recuperació social de l’occità en la mesura que li faci guanyar nous parlants, molts dels quals potser s’hauran adonat que l’aprenentatge de la llengua d’oc, partint del català, pot ser molt més veloç i fàcil que el de qualsevol altra llengua. Fins i tot que el de qualsevol altra llengua romànica.
Presentam, damb gòi, un nau vocabulari terminologic, elaborat damb critèris diferents der anterior, eth dera tecnologia, que publiquèrem hè un an. S’eth Voca- bulari dera tecnologia seguie critèris de coeréncia damb tot eth territòri lingüistic occitan, s’aquiu preníem coma referéncia era denominacion a nivèu de tota Oc- citania e l’adaptàuem ara realitat aranesa, en aguest cas auem priorizat er emplec enes nòsti encastres e demoram projectar-lo ara rèsta deth territòri. Ei un procès naturau, era Val d’Aran ei un país de nhèu, qu’a emplegat era terminologia maugrat tot, en dia a dia.
Er estudi deth lexic ei essenciau ena lengua. Sense paraules non i a comunicacion verbau. Eth sòn bon usatge darà lòc a ua riquesa deth lenguatge e a ua precision lingüistica.
Eth diccionari ei era airina didactica imprescindibla en aguest procès d’ense- nhança-aprendissatge dera lengua; airina ath viatge, imprescindibla entà obtier informacion e en terren lingüistic era mès emplegada pera màger part d’aguesti usatgèrs.
Víuer en un parçan de nhèu e de montanha, a on era practica des espòrts d’iuèrn ei cada viatge mès grana e deuant era abséncia en aranés d’un diccionari damb era terminologia sus aguesta tematica, mos a portat ath besonh dera sua elaboracion.
Es espòrts d’iuèrn son quinsevolha modalitat esportiva relacionada damb era nhèu e damb eth gèu, ja sigue de forma naturau o artificiau.
Ara ora de confeccionar-lo s’an trapat ua seria de dificultats degudes principau- ment ara tematica de trabalh, ar argòt de bères modalitats vinculades a grops d’edat joena (surf de nhèu), a modalitats naues e sustot as neologismes e estrangerismes fixadi e arraïtzadi ena societat. Gessen constantament naui tèrmes, fòrça d’eri provienti der anglés que son d’usatge comun entre es aficionadi ad aguesti espòrts.
Aguesta “gramatica” s’a hèt pensant en ensenhament dera lengua, e mès concrètament ena escòla, en tot tier en compde qu’era escòla pendent es darrèrs ans a desvolopat eth major conjunt de documentacion e era major transmission dera lengua. Era Seccion aranesa ei formada per 8 persones des quaus 7 auem ua ligason ar ensenhament. Volem facilitar eth camin as emplegaires dera lengua, as mèstres, a toti es que l’ensenhen…
Es decisions s’an pres en tot contrastar era situacion actuau der aranés, e s’a procurat de tendir cap a solucions que faciliten er emplec dera lengua, que donguen un accés coerent e simplificat.
Cau interpretar aguesta “gramatica basica” coma eth document que mèrque eth camin, qu’oriente en emplec dera lengua. Aguesta “gramatica”, ei basica, non preten èster exaustiva e açò signifique qu’en sòn trebalh deth dia a dia es creadors dera lengua, es escritors e toti es que l’empleguen trobaràn gessudes e solucions damb fondaments diuèrsi que testimonien era viuesa dera lengua. Non la volem embarrar. I an mès gessudes qu’es que proposam aciu, i an encastres diuèrsi d’emplec dera lengua que suggerissen formes diferentes. Damb era rigor pròpria dera lingüistica, damb era atencion metuda en emplec actuau der aranés, damb era consideracion sincronica e diacronica dera lengua occitana, presentam aguesta propòsta normativa que definís era varianta aranesa dera lengua occitana e demanam qu’aqueri qu’empleguen era lengua s’adapten, au mens, ara linha aciu contenguda. E s’an capacitat entà anar mès luenh,… que i vagen! E se non i van, en emplegar era lengua damb es critèris d’aguesta “gramatica basica” s’incardinaràn ena correccion der aranés.
Les ouvrages élémentaires qui présentent l’état actuel du parler occitanien à l’étude de la jeune génération — espoir et continuateur du Félibrige indéfectible dans son épanouissement, ces ouvrages conçus sur le modèle classique des méthodes grammaticales en usage dans les écoles publiques, n’auraient guère de raison d’être, à la suite des nombreuses publications faisant connaître les divers dialectes de notre belle langue.
Aussi bien, l’auteur de Francino aprèn la lengo d’Oc inaugure-t-il une méthode toute différente, grâce à laquelle l’intérêt éveillé chez l’élève efface ce qu’il y a de rébarbatif dans l’étude: sa nièce Francine, à l’âge où l’on commence à noter les différences d’élocution dans les conversations familières des camarades, à s’étonner et même à se moquer d’expressions qui fleurent le terroir, du moins, de l’avis de ces jeunes inexpériences, est rendue attentive à l’impropriété de transposer littéralement en français ces occitanismes de bonne marque et pour en éviter le mélange, se fait expliquer la valeur des expressions d’Oc, se pique au jeu et s’attache à en découvrir les beautés idiomatiques. Le français ne s’y perfectionne pas moins que l’occitanien: si bien que, son enthousiasme de néophyte aidant, elle va dépasser la mesure, ferait fi des origines latines de son parler, origines qu’elle n’est plus éloignée de placer au-dessus des divers dialectes d’Oc: Mais, mon oncle, s’écrie Francine, vous n’y pensez pas! Ce mot est un gallicisme!
Sous cette apparence bon enfant, il ne faudrait pas, néanmoins, mésestimer la valeur de l’ouvrage que M. Bouchard d’Esquieu offre aujourd’hui à la sagacité de nos étudiants méridionaux: serait-il donc à propos d’en supprimer ce qui constitue l’originalité d’une œuvre didactique si parfaitement agencée que, d’une petite personne dédaigneuse et moqueuse, il a fait une enthousiaste, qu’il faut même rappeler à la réalité des faits, que son imagination créerait volontiers pour le bouleversement de la philologie officielle?
Peu d’auteurs ont su rendre attrayante à la jeunesse une matière si spéciale.
Mai d’un especialista prepausan de classificacions diferentas per lei dialèctes occitans, e mai se la classificacion de Bèc (1995 [1963], 1973) es uei la pus vulgarizada. Tanben pron de publicacions fan d’omissions recurrentas subre de varietats fòrça interessantas coma lo sud-vivarés, lo mentonasc o lo judeooccitan. Aquò nos dona l’escasença de cercar lei causas dei divergéncias e de veire dins quina mesura aquelei divergéncias son relativas. Tota classificacion, relativa que relativa, pòt aver un impacte subre lei representacions e dramatizar lo sentiment identitari dei renaissentistas qu’utilizan certanei dialèctes. Contribuís a fargar l’identitat dialectala e jòga un ròtle dins lei chausidas de codificacion e d’estandardizacion. Aicí pretendi pas de fixar una arquitectura definitiva e indiscutibla per la classificacion: prepausi de pistas per trobar una sintèsi equilibrada, per clarificar de tèrmes sovent contradictòris e per desmontar certanei mites identitaris. Lafont (1979, 1996, 1999) a explicat mai d’un còp lo perilh deis “identitats” rigidas que son en generau de construccions artificialas e recentas, sens relacion amb lei donadas objectivas de la lingüistica e de l’istòria; pasmens lo mitan renaissentista (o occitanista au sens larg, en comprenent lei classicistas, lei mistralencs, lei bonaudians e leis escòladaupoïstas) rèsta sovent sord a aqueleis analisis e contunha d’entretenir de mites dialectaus. Certanei defensors dei lengas minorizadas vesinas, subretot de catalans e de ligurs, fabrican tanben de construccions erronèas qu’afèctan l’occitan. Prepausi un apròchi qu’assòcia la sociolingüistica amb la dialectologia1 e que cèrca d’apreendre lei donadas dialectalas a l’escala panoccitana.
Se sap que, en el conjunt dels parlars romànics, no resulta excep- cional de trobar varietats lingüístiques que, en l’imperfet d’indicatiu de la segona i la tercera conjugacions, presentin a la desinència un so labial intervocàlic. Apareix, per exemple, dialectalment, en espanyol: en zones ben diverses, en clapes disperses, ja sigui en el vell o en el nou continent. Apareix en rètic o en dialectes itàlics: com, sense anar més lluny, en el toscà mateix. O bé també en aragonès, llengua en la qual «la terminación del imperfecto mantiene la -b- tanto en la primera como en la segunda y tercera conjugaciones» (ALVAR, 1953: 230) i en què aquestes formes amb un element bilabial —perquè, com en espanyol, hi és bilabial— a la desinència són, de fet, les formes referencials.
L’objectiu, doncs, no és de tractar d’afers —recurrents, per altra banda— com l’origen etimològic o analògic d’aquell so consonàntic, sinó sobretot de treure a la llum dades que hi fan referència: informa- cions obtingudes durant els darrers set anys arreu dels pobles de la Vall d’Aran —i també del Comenge veí, ja a l’Estat francès— a través d’enquestes de tipus dialectològic de format —diguem-ne— clàssic.
Select at least 2 products
to compare
Be the first to review “Era formacion deth femenin”
You must be logged in to post a review.