Jongleurs et troubadours gascons des XIIe et XIIIe siècles ei publicat pera Librairie Ancienne Honoré Champion, en 1923.
Jongleurs et troubadours gascons des XIIe et XIIIe siècles
0,00 €
Jongleurs et troubadours gascons des XIIe et XIIIe siècles ei publicat pera Librairie Ancienne Honoré Champion, en 1923.
Category: | Estudis e monografics |
---|---|
Tags: | especializacion, estudis, gascon, istòria, monografics, occitan, trobadors |
book-author | |
---|---|
format |
Per toti es publicacions
Pes libres en format papèr
En lengua occitana
Tòn equipa ath tòn servici
Aran ath long dera sua millenària existéncia a anat configurant ua simbologia pròpia, uns senhaus d’identitat, ua istòria e un patrimòni d’identificacion collectiua.
Auem er escut qu’ei reflèxe e expression dea nòsta istòria. Sintèssis de toti es elements: Lengua, Istòria, Art, Territòri e Volentat collectiua; Diuersitat e convivéncia. Er escut sintetise toti aguesti element d’arraötz popular e eth pòble les identifique coma pròpis.
Angel Claveria a sabut articular tot eth contengut simbolic en aguestes quate planes, Mos cau emplegar e mantier es simbèus entà permanéisher coma pòble.
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
This book offers a general introduction to the world of the troubadours. Its sixteen chapters, newly commissioned from leading scholars in Britain, the United States, France, Italy and Spain, trace the development of troubadour song (including music), engage with the main trends in troubadour scholarship, and examine the reception of troubadour poetry in manuscripts and in Northern French romance. A series of appendices offer an invaluable guide to more than fifty troubadours, to technical vocabulary, to research tools and to surviving manuscripts.
Es nòms que designes es lòcs d’un territòri an ua foncion tecnica e culturau ath madesih temps. Tecnica perqué les referéncien geograficament, e culturau perqué veïculen ifnromacion sus era cultura, era lengua o es costums d’aqueri que les meteren eth nòm. En aguest sens, era toponímia aranesa ei un patrimòni collectiu que cau sauvagardar com a par der auviatge lingüistic e culturau dera Val d’Aran.
La langue d’oc ou occitan représente, à coté du catalan, du français, du francoprovencal, du castillan, [.] une des grandes langues romanes ou néo-latines qui se sont développées a partir d’une symbiose entre le latin populaire.
Pierre Bec ei professeur à l’Université de Poitiers, ancien Président de l’Institut d’Etudes Occitanes, ancien Directeur du Centre d’Etudes Supérieures de Civilisation Médiévale.
In 1209 Simon of Montfort led a war against the Cathars of Languedoc after Pope Innocent III preached a crusade condemning them as heretics. The suppression of heresy became a pretext for a vicious war that remains largely unstudied as a military conflict. Laurence Marvin here examines the Albigensian Crusade as military and political history rather than religious history, and traces these dimensions of the conflict through to Montfort’s death in 1218. He shows how Montfort experienced military success in spite of a hostile populace, impossible military targets, armies that dissolved every forty days, and a pope who often failed to support the crusade morally or financially. He also discusses the supposed brutality of the war, why the inhabitants were for so long unsuccessful at defending themselves against it, and its impact on Occitania. This original account will appeal to scholars of medieval France, the Crusades, and medieval military history.
LAURENCE W. MARVIN is Associate Professor of History at the Evans School of Humanities, Berry College, Georgia.
Some of medieval culture’s most arresting images and stories inextricably associate love and death. Thus the troubadour Jaufre Rudel dies in the arms of the countess of Tripoli, having loved her from afar without ever having seen her. Or in Marie de France’s Chevrefoil, Tristan and Iseult’s fatal love is hauntingly symbolized by the fatally entwined honeysuckle and hazel. And who could forget the ethereal spectacle of the Damoisele of Escalot’s body carried to Camelot on a supernatural funerary boat with a letter on her breast explaining how her unrequited love for Lancelot killed her? Medieval literature is fascinated with the idea that love may be a fatal affliction. Indeed, it is frequently suggested that true love requires sacrifice, that you must be ready to die for, from, and in love. Love, in other words, is represented, sometimes explicitly, as a form of martyrdom, a notion that is repeatedly reinforced by courtly literature’s borrowing of religious vocabulary and imagery. The paradigm of the martyr to love has of course remained compelling in the early modern and modern period.
This book seeks to explore what is at stake in medieval literature’s preoccupation with love’s martyrdom. Informed by modern theoretical approaches, particularly Lacanian psychoanalysis and Jacques Derrida’s work on ethics, it offers new readings of a wide range of French and Occitan courtly texts from the twelfth and thirteenth centuries, and argues that a new secular ethics of desire emerges from courtly literature because of its fascination with death. This book also examines the interplay between lyric and romance in courtly literary culture and shows how courtly literature’s predilection for sacrificial desire imposes a repressive sex-gender system that may then be subverted by fictional women and queers who either fail to die on cue, or who die in troublesome and disruptive ways.
Be the first to review “Jongleurs et troubadours gascons des XIIe et XIIIe siècles”
You must be logged in to post a review.