| book-author | |
|---|---|
| format |
Mireia (Català)
0,00 €
Customer Reviews
There are no reviews yet.
0,00 €
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
Ua auta òbra emblematica, era mès emblematica des traduccions de Nogués. Damb es anteriores òbres publicades de Dante, Cervantes, Shakespeare e Tolstoi se comence a tancar un cercle de literatura europea plena de simbologia. Entar aranés ei ua possada ara sua introduccion en univèrs culturau dera umanitat.
Non conegui cap auta traduccion d’ Era Divina Comèdia ar occitan, però è entenut a díder dues causes que non e podut acabar de concretar:
Escrita entre 1308 e 1320 era Commedia (títol originau de Dante) descriu er aute mon, eth que i a dempús dera vida segontes es critèris dera fin dera edat mejana. Quan escriuec era Commedia, Dante ère un revolucionari perseguit peth Papa, menaçat d’acabar cremat ena hoguèra, privat entara vida publica, damb totes es sues proprietat confiscades, lider intellectuau d’un sector que priorizaue ua forma laica d’interpretar era vida e damb enfrontament ara classa eclessiastica… cada ua des tres parts dera Divina Comèdia, Lunfèrn, Espurgatòri e Paradís siguec escrita en lenguatge vulgar en uns tempsi en qu’eth latin encara ère era lengua culta, deth pensament e dera sciéncia.
Dante hec ua apòsta e prenec compromís peth latin transformat per emplec deth pòble. Entara sua realizacion auec de crear paraules que non existien ena lengua rustica e damb es sues adaptacions e invencions en lenguatge pròpri dera Toscana, damb expressions de grana beresa e qualitat literària estaue metent es bases dera lengua italiana. Eth tipe de lengua d’aguesta òbra magna venguec protegit intellectuaument per De Vulgari Eloquentia, òbra deth madeish autor, que justificaue qu’ath deuant dera nòble lengua latina des classes mès cultes, convenguie començar a priorizar ua lengua vulgara, includida era expression entara poesia. E damb era Commedia Dante ne hè ua demostracion complèta e erudita.
Eth prumèr originau de Hamlet ei der an 1603 e era version de Fernández de Moratin ei de 200 an dempús e era qu’ara auetz enes mans a auut de demorar encara 200 ans. Parlam d’ua òbra escrita hè 400 ans, dera qu’ei dificil coneisher-ne eth vertadèr originau. Era òbra de 1603 auec diuèrses reescritures e en moment dera traduccion de Fernández de Moratin sonque se coneishien publicacions posteriores qu’auien quauques diferéncies damb er originau de 1603. Entenem qu’eth resultat dera òbra de Nogués a auut influéncies e transformacions diuèrses abans d’arribar as nòstes mans.
De traduccions de Hamlet ar espanhòl se n’a hèt mès de vint e ath francés mès de cincuanta. Ei plan per açò que Nogués entara sua traduccion a consultat, a mès dera òbra de Fernández de Moratin, era òbra traduïda per François Guizot ath francés en 1864. Guizot, d’ascendéncia occitana, siguec prumèr ministre de França e membre dera Academie Française. E entà completar eth trabalh Nogués a consultat er originau (ua des versions). Era òbra manten atau eth gèni de Shakespeare, era intencion literària de Fernández de Moratin e er esperit de Guizot. E ara podem gaudir dera òbra en occitan. Eth bon trabalh de Nogués mos auferís un referent…
Cau destacar qu’aguesta traduccion presente dues circonstàncies que non podem obviar. A estat realizada e publicada en centenari dera mòrt de Benito Pérez Galdós. Ei ua participacion-omenatge de reconeishement ath gran trabalh d’aguest autor. Aguesta ei era prumèra òbra de Galdòs traduïda ar aranés. Non en coneishem cap que s’age traduït a cap auta varianta der occitan. Aguesta traduccion a Galdòs, segurament, non li darie satisfaccion. Aurie trobat ben d’èster traduït a lengües mès potentes, però a ua lengua com er occitan li aurie semblat sense importància. En 1884 escriuie a Narcís Oller e li diguie: “Es tontísimo que usted escriba en Catalán. Ya se irán ustedes curando de la manía del catalanismo y de la Renaixensa”. Podem imaginar quina impression aurie d’èster traduït ar aranés. Narcís Oller li contestèc ““No amigo Galdós, no es exclusivismo, ni provincialismo, ni separatismo, ni otro ogro cualquiera de los terminados en -ismo que pueda inventarse algún vecino de la corte… es algo muy superior, mucho más invencible que el pueril afán de mostrar al orbe mis preferencias por Cataluña.”. Galdós en un article de “La Prensa” de Buenos Aires diguec: «Oller escribe sus novelas en catalán, privando así a la mayor parte de los españoles del placer de leerlas. El catalán es más difícil de lo que parece a primera vista, seduce poco y no es de esas lenguas que se pegan».
E… calie au mens referir aguest aspècte lamentable (“galdós” en catalan) dera consideracion de Galdòs ja qu’ei un des mès grani escritors en lengua castelhana.
Era dusau causa que cau considerar abans d’entrar ena valoracion dirècta dera traduccion dera òbra ei era epòca ena que mos trobam. Non podem seguir hènt literatura coma se non passèsse arren. En moment de publicacion d’aguesta traduccion mos trobam en un procès de luta globau pera pandèmia dera COVID-19. S’an tancat es escòles, s’an barrat negòcis, s’a proibit gésser en carrèr, s’an collapsat (o quasi) es espitaus… Auem viscut ua situacion sociau que non auríem imaginat. Non ei nauetat ena istòria dera umanitat. Açò se repetís de temps en temps.
Fortunata e Jacinta siguec escrita e publicada en plena pandèmia de colera que costèc 120.000 mòrts en estat espanhòl (qu’alavetz compdaue damb 11 millions d’abitants). Era pèsta desvelhe es sentiments de solidaritat e d’umanisme.
“Ei possible, responec eth doctor [Rieux a Tarrou], mès sabetz?, jo me senti mès solidari damb es vençudi que damb es sants. Non sò per eroïsme e era santetat. Çò que m’interèsse ei er òme” (Camús)
Hans Christian Andersen de família umila, ère un fantasiós danés que’escriuec condes de grana trascendéncia ena literatura europèa. Nogués escuelhec condes d’Andersen entà traduïr-les ar aranés en aqueri moments enes que comencèc a introduïr-se ena sua experiéncia personau de dedicar ues ores ath dia ara traduccion ar occitan. Ère noveme de 2014. Era Acadèmia aranesa dera lengua occitana encara non auie iniciat era publicacion des sues òbres referenciaus e era vacillacion normativa ère superior ara actuau. Er hèt de qu’aguesta òbra perteneish as prumères traduccions de Nogués, er hèt de qu’era Acadèmia encara non produïe referéncia e er hèt de qu’aguestes publicacions des traduccions de Nogués non presenten cap de tipe de correccion (causa absolutament anomala en totes es publicacions, ja que generaument son sometudes a correccions electroniques e a mès d’ua correccion personau), hè qu’en aguesta produccion i age bèra error de mès qu’enes darrères traduccions. E totun es mancances de correccion era qualitat lingüistica d’aguesta òbra la cau plaçar ena banda nauta dera consideracion.
Er autor dera traduccion acompanhèc era sua realizacion d’ua introduccion d’ua valoracion de Joan d’Albaflor, que non ei un aute que Josep Carner (princep de poètes catalans), qu’empleguèc aguest seudonim entà parlar d’Andersen. Non auem reproduït aguesta traduccion entà non entrar en conflicte damb es ereus legitimats des òbres de Josep Carner.
«Ua des activitats en estudi der aranés èren es redaccions. Qu’ei ua activitat fòrça interessanta que te permet exprimir en aranés aquerò que vòs racondar. Mès entad aquerò te cau endonviar ua istòria, auer, per tant, imaginación, e estar-te bèth temps pensant çò que vòs díder. Un dia, de pòca imaginación entà endonviar fantasies, agarrè eth prològ d’un libre qu’auia sus era taula e l’arrevirè. E me n’encuedè de qué aquerò complie eth prètzèth d’exprimir causes en aranés, sense auer de dedicar eth temps en endonviar istorietes. E atau comencèc tot. Es prumèrs libres arreviradi èren es qu’auia a man ena mia estatgèra. Era lectura en aranés de çò qu’auia arrevirat me provoquèc ua satisfacción enòrma. Aguest gòi qu’ère pro entà hèr- me a seguir en aguesta activitat. Un dia decidí manar un petit libre ath responsable deth Servici de Politica Lingüística dera Val d’Aran, eth Sr. Jusèp Loís Sans damb fòrça pòur, plan, donques que non n’èra bric segur dera qualitat deth mèn trabalh. Mès era responsa que recebí siguec tant encoratjadora que, a compdar d’aqueth moment, decidí tier ues ores ath dia a arrevirar òbres ar aranés»
Era Val d’Aran se place ena cara Nord des Pirenèus. Es sues caracteristiques geografiques e climatiques, atau coma era sua orientacion cap ar Atlantic an condicionat ath long dera istoria toti es factors dera societat entre eri era arquitectura e era construccion. Aguest ei un des principaus motius entà qu’era sua arquitectura age agut ua difusion escassa. Siguec a compdar deth torisme pirenenc provinent de França que siguec coneishuda. Violet le Duc, Elies Rogent, Puig i Cadafalch, Domenech i Monater e Basegoda Nonell son autors que posterioramente realizen aportacions scientifiques subergessentes.
Era presenta investigacion se plantege en contèxte dera assignatura de Construccion VI dera Escola d’Arquitectura de Reus dera Universitat Rovira i Virgili. Es trabalhs practics des alumnes suscitèren er interès ena generacion dera informacion damb metodes de captura massiva de donades coma er escanèr lasèr. Es campanhes d’escaneg lasèr se realizen en totes es glèises dera Val d’Aran, en tot hèr-ne un totau de 43 e sonque se prescindís der escaneg dera glèisa de Baqueira e dera glèisa consagrada de Mijaran. Autant ua coma era auta son de recenta construccion.
Aguesta Tèsi Doctorau se centre en estudi des glèises deth prumèr romanic segontes era classificacion d’Emmanuel Garland. Ei vertat qu’autors coma Puig i Cadafalch heren a conéisher e descriueren quauques glèises, principaument es glèises basilicaus. Ua des caracteristiques mès importantes dera arquitectura romanica ei er us de voutes. Puig i Cadafalch e Basegoda Nonell sagèren d’explicar era sua origina e forma.
Un prumèr objectiu ei eth de generar ua documentacion planimetrica, realizada a compdar de bromes de punts que complemente era ja realizada per Domenech i Montaner, Puig i Cadafalch e Bassegoda Nonell.
Un dusau objectiu consistís en estudi des construcciones prescientifiques. Aguestes plantegen un especiau interès entà determinar quines son es principis en qué se basauen es constructors des edificis romanics. Es obres de fabrica dera Val son absoludament deformables e formarien part d’aguest grop de construcciones damb aguesta fenomenologia caracteristica. Es glèises romaniques dera Val d’Aran son un conjunt unitari d’edificis qu’an estat poc alteradi ath long dera istoria.
Es resultats mostren dues tipologies d’edificis qu’atien a principis geometrics e d’estabilitat plan diferenti. Tanben mostre era viabilitat deth metode seguit entar estudi des assetaments e esbauçaments en tot èster d’utilitat tanben entà cimentar es bases entà obtier critèris de simplificacion que permeterà estudis damb elements finits.
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
Select at least 2 products
to compare
Be the first to review “Mireia (Català)”
You must be logged in to post a review.