| book-author | |
|---|---|
| format |
Mireia (Català)
0,00 €
Customer Reviews
There are no reviews yet.
0,00 €
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
Espinàs converteix l’experiència de la caminada en una crònica viva en la qual el lector s’aventura amb l’escriptor per camins desconeguts del Pallars i la Vall d’Aran.
L’últim traginer ens transporta a un temps en què el Pallars i la Vall Aran no tenien estacions d’esquí, els guàrdies civils anaven amb bicicleta i la centraleta de telèfons de Salardú la feia funcionar, manualment, una noia en un racó de menjador d’una antiga fonda. El lector s’aventura amb l’escriptor pels camins i les valls d’aquestes contrades, en una crònica que reviu un món rural perdut i nostàlgic de mitjan anys cinquanta.
Josep M. Espinàs, a través d’aquesta crònica del 1956, reviu uns fets, uns personatges i un paisatge que avui ja formen part del passat, però que l’autor manté vius per sempre amb el seu testimoni de narració viva.
Eth prumèr originau de Hamlet ei der an 1603 e era version de Fernández de Moratin ei de 200 an dempús e era qu’ara auetz enes mans a auut de demorar encara 200 ans. Parlam d’ua òbra escrita hè 400 ans, dera qu’ei dificil coneisher-ne eth vertadèr originau. Era òbra de 1603 auec diuèrses reescritures e en moment dera traduccion de Fernández de Moratin sonque se coneishien publicacions posteriores qu’auien quauques diferéncies damb er originau de 1603. Entenem qu’eth resultat dera òbra de Nogués a auut influéncies e transformacions diuèrses abans d’arribar as nòstes mans.
De traduccions de Hamlet ar espanhòl se n’a hèt mès de vint e ath francés mès de cincuanta. Ei plan per açò que Nogués entara sua traduccion a consultat, a mès dera òbra de Fernández de Moratin, era òbra traduïda per François Guizot ath francés en 1864. Guizot, d’ascendéncia occitana, siguec prumèr ministre de França e membre dera Academie Française. E entà completar eth trabalh Nogués a consultat er originau (ua des versions). Era òbra manten atau eth gèni de Shakespeare, era intencion literària de Fernández de Moratin e er esperit de Guizot. E ara podem gaudir dera òbra en occitan. Eth bon trabalh de Nogués mos auferís un referent…
Ua auta òbra emblematica, era mès emblematica des traduccions de Nogués. Damb es anteriores òbres publicades de Dante, Cervantes, Shakespeare e Tolstoi se comence a tancar un cercle de literatura europea plena de simbologia. Entar aranés ei ua possada ara sua introduccion en univèrs culturau dera umanitat.
Non conegui cap auta traduccion d’ Era Divina Comèdia ar occitan, però è entenut a díder dues causes que non e podut acabar de concretar:
Escrita entre 1308 e 1320 era Commedia (títol originau de Dante) descriu er aute mon, eth que i a dempús dera vida segontes es critèris dera fin dera edat mejana. Quan escriuec era Commedia, Dante ère un revolucionari perseguit peth Papa, menaçat d’acabar cremat ena hoguèra, privat entara vida publica, damb totes es sues proprietat confiscades, lider intellectuau d’un sector que priorizaue ua forma laica d’interpretar era vida e damb enfrontament ara classa eclessiastica… cada ua des tres parts dera Divina Comèdia, Lunfèrn, Espurgatòri e Paradís siguec escrita en lenguatge vulgar en uns tempsi en qu’eth latin encara ère era lengua culta, deth pensament e dera sciéncia.
Dante hec ua apòsta e prenec compromís peth latin transformat per emplec deth pòble. Entara sua realizacion auec de crear paraules que non existien ena lengua rustica e damb es sues adaptacions e invencions en lenguatge pròpri dera Toscana, damb expressions de grana beresa e qualitat literària estaue metent es bases dera lengua italiana. Eth tipe de lengua d’aguesta òbra magna venguec protegit intellectuaument per De Vulgari Eloquentia, òbra deth madeish autor, que justificaue qu’ath deuant dera nòble lengua latina des classes mès cultes, convenguie començar a priorizar ua lengua vulgara, includida era expression entara poesia. E damb era Commedia Dante ne hè ua demostracion complèta e erudita.
Hans Christian Andersen de família umila, ère un fantasiós danés que’escriuec condes de grana trascendéncia ena literatura europèa. Nogués escuelhec condes d’Andersen entà traduïr-les ar aranés en aqueri moments enes que comencèc a introduïr-se ena sua experiéncia personau de dedicar ues ores ath dia ara traduccion ar occitan. Ère noveme de 2014. Era Acadèmia aranesa dera lengua occitana encara non auie iniciat era publicacion des sues òbres referenciaus e era vacillacion normativa ère superior ara actuau. Er hèt de qu’aguesta òbra perteneish as prumères traduccions de Nogués, er hèt de qu’era Acadèmia encara non produïe referéncia e er hèt de qu’aguestes publicacions des traduccions de Nogués non presenten cap de tipe de correccion (causa absolutament anomala en totes es publicacions, ja que generaument son sometudes a correccions electroniques e a mès d’ua correccion personau), hè qu’en aguesta produccion i age bèra error de mès qu’enes darrères traduccions. E totun es mancances de correccion era qualitat lingüistica d’aguesta òbra la cau plaçar ena banda nauta dera consideracion.
Er autor dera traduccion acompanhèc era sua realizacion d’ua introduccion d’ua valoracion de Joan d’Albaflor, que non ei un aute que Josep Carner (princep de poètes catalans), qu’empleguèc aguest seudonim entà parlar d’Andersen. Non auem reproduït aguesta traduccion entà non entrar en conflicte damb es ereus legitimats des òbres de Josep Carner.
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
En les pàgines següents s’exposen breument algunes estructures bàsiques de la llengua occitana perquè els lectors catalans puguin aproximar-se d’una manera ràpida i telegramàtica a la llengua que es parla en el terç meridional de l’Estat fran- cès, a la Vall d’Aran o en una quinzena de valls alpines que pertanyen administra- tivament a la regió italiana del Piemont, a més de la localitat calabresa de La Gàrdia (a la província de Cosenza) o del Principat de Mònaco, on l’occità conviu amb una varietat lígur. L’occità és oficial des de 1990 a l’Aran, i des de 2006 a tot el Principat de Catalunya, on és la segona llengua pròpia i territorial del país.
Les formes que s’exposen a continuació pertanyen a una mena d’occità estàndard que, d’entrada, ha de resultar comprensible –sense cap aprenentatge previ– a tots els que coneixen i usen la llengua d’oc, ja siguin provençals, llenguadocians, alver- nesos, gascons (aranesos inclosos) o llemosins.
Aquestes formes són el producte d’una selecció d’elements que parteix d’uns criteris lingüístics que pretenen d’afavorir les formes més diasistemàtiques o esteses terri- torialment, les més tradicionals o amb un pes històric i literari més important, les més regulars, funcionals i autònomes o autòctones d’Occitània. Hi pot haver una coincidència més o menys important entre aquestes formes i –sobretot– les d’alguns
dialectes llenguadocians, situats en el centre del domini lingüístic, però cal remarcar que d’aquest fet no cal treure’n conclusions esbiaixades. Ni les formes que exposem a continuació han de substituir les dels diferents dialectes occitans, ni les modalitats locals o regionals occitanes són jeràrquicament inferiors a aquesta espècie d’occità típic (o referencial o larg, ‘ample’, o com en vulguem dir) que dibuixem en aquest treball.1 Ben al contrari, aquesta mena d’occità general, descrit en les pàgines segü- ents, és el principal aliat de les varietats locals, ja que s’emmarca en un procés de codificació i d’estandardització del conjunt de la llengua que ha de facilitar a tots els dialectes occitans i als seus respectius estàndards regionals –mitjançant l’apor- tació de recursos lingüístics que no existien a nivell local, per exemple– l’accés a àmbits d’ús que fins ara semblaven exclusius de les llengües estatals.
Ja hem dit que aquest treball vol ser una eina pràctica, útil per als que volen sub- mergir-se ràpidament en la llengua occitana. Esperem que sigui també un altre petit gra d’arena que contribueixi, no tan sols al coneixement mutu entre catalans i oc- citans, sinó a la recuperació social de l’occità en la mesura que li faci guanyar nous parlants, molts dels quals potser s’hauran adonat que l’aprenentatge de la llengua d’oc, partint del català, pot ser molt més veloç i fàcil que el de qualsevol altra llengua. Fins i tot que el de qualsevol altra llengua romànica.
Era traduccion d’aguesta òbra a ua varianta der occitan non ei era prumèra que se hè. Letras d’Òc publiquèc en 2015 ua traduccion ar occitan hèta per Sèrgi Carles. Era traduccion de Carles ei elaborada, repassada e acabada. Coma auem dit d’auti viatges es traduccions de Nogués son en camin… Es dues an auut eth madeish document de partida, era òbra de Francisco Rico.
Açò mos pemeterà hèr quauques comparacions entre es dues produccions.
Era òbra de Carles ei prologada per Florian Vernet, Membre dera Acadèmia aranesa dera lengua occitana e coneishut e reconeishut occitanista, escritor e gramatic.
En prològ Vernet destaque qu’eth Latzèret de Tormes ei era prumèra novèla modèrna d’occident, damb importantes dificultats de traduccion per tractar-se dera lengua castelhana deth sègle XVI, qu’en sòn foncionament non ei guaire aluenhat der occitan classic. Tanben assegure qu’era traduccion de Carles ei ua des milhors que coneish.
Er istoriador Jordi Bilbeny defense qu’era òbra originau siguec escrita en catalan, ena lengua propria deth país valencian. Partís dera analisi dera òbra castelhana que mos a arribat, ena que tròbe que i an fòrça formes, sintactiques e lexicaus, mès pròpries deth catalan que non pas deth castelhan. Segurament son es madeishes observacions que pòrten a Vernet a trobar coincidéncies damb er antic occitan.
Be the first to review “Mireia (Català)”
You must be logged in to post a review.