| book-author | |
|---|---|
| format |
Mirèlha (Occitan Provençau)
0,00 €
Customer Reviews
There are no reviews yet.
0,00 €
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
Orthographe et prononciation, Grammaire et syntaxe, Lexique A à ZHéritière du latin, la langue d’oc s’est formée dans la continuité de la désagrégation de l’empire romain. On fixe généralement le XI ème siècle comme la période achevant définitivement la formation de la langue nouvelle. Dès ses origines, comme pour les autres langues latines, la langue d’oc présentait des variations régionales, dont les grands dialectes actuelles sont les continuateurs.
Le mot occitan, ancien mais quasiment inusité pendant longtemps, est aujourd’hui admis pour désigner l’ensemble des parlers prolongateurs de l’ancienne langue d’oc. Il remplace vantageusement le terme provençal autrefois utilisé avec le même sens.
Il est de nos jours couramment admis de classer les parlers occitans en six dialectes: le limousin, le gascon, l’auvergnat, le languedocien, le vivaro-alpin et le provençal. Cette classification, basée sur des critères uniquement linguistiques, ne recouvrent toutefois pas la délimitation des provinces de même nom. Au sein de l’Occitanie, le vivaro-alpin lui-même souffre d’un défaut d’identification sociale claire, et il est souvent désigné sous les noms de ‘dauphinois’, ‘nord-provençal’, ‘gavot’, ‘provençal-alpin’.
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
Dins del domini gascó, i alhora reflectint la situació occitana general, hi ha una variació interna notòria entre les diferents varietats que omplen el territori. En aquest sentit, el comengès, que enclavem en el gascó pirinenc oriental (subdialecte que abasta una zona que comprèn la Vall d’Aran, l’àrea de La Varossa, el Comenge meridional i el Coserans), es diferencia d’una manera prou evident d’altres variants més occidentals, justament per la seua condició de parlar fronterer, situat en una zona interferencial, en paraules de Bèc (1968), entre el gascó i el llenguadocià. El treball que prossegueix mira de fer una descripció d’alguns aspectes fonètics i lexicals d’un dels municipis de parla comengesa, Era Barta d’Arribèra, localitzada estratègicament a pocs quilòmetres de Sent Gaudenç, capital històrica del Comenge i de l’antiga comarca del Nebosan.
The chansonnier Paris, Bibliotheque nationale, f. fr. 22543 (known as “R”) has been recognized for over 200 years as a precious repository of the literature of the medieval troubadours of southern France. It transmits almost 950 lyric poems and 160 melodies, along with many other important writings in the Occitan language, many of which are unica.
The paleography, decoration, and dialect of the manuscript are described thoroughly, and their distinctive features are seen to support the hypothesis that R was compiled in northern Languedoc or western Provence around 1300. While most of the texts of R were copied by one scribe, the relatively few melodies it contains were probably notated by at least four different copyists. Over eighty percent of the poems were never supplied with their melodies, even though musical staves were provided; these staves were left empty. The notation is in the style of the so-called Notre Dame school of Paris, and the rhythms of the notes are not apparent, although a few seem to be in rudimentary mensural notation.
The manuscript contains some works of the troubadours of the early twelfth century, and also a large number of works by late thirteenth-century poets. By examining internal paleographical data and making comparisons with other extant codices, it is possible to offer suggestions on the nature of the exemplars of this heterogeneous collection. The problems of determining how the texts and melodies were transmitted are investigated, including the issues of oral transmission, the lack of extant autographs, the disparity in the origins of the surviving manuscripts, and the variant attributions. The musical transmission is especially problematic, since only three other sources containing music survive. The forty-five concordances that R shares with these other codices are discussed.
A review of the modern history of the manuscript shows that the earliest known owner was the Marquise d’Urfe of the early eighteenth century. The commonly accepted belief that R was in the library of her ancestor the poet Honore d’Urfe in the seventeenth century is found to be unsupported by the available evidence.
Some of medieval culture’s most arresting images and stories inextricably associate love and death. Thus the troubadour Jaufre Rudel dies in the arms of the countess of Tripoli, having loved her from afar without ever having seen her. Or in Marie de France’s Chevrefoil, Tristan and Iseult’s fatal love is hauntingly symbolized by the fatally entwined honeysuckle and hazel. And who could forget the ethereal spectacle of the Damoisele of Escalot’s body carried to Camelot on a supernatural funerary boat with a letter on her breast explaining how her unrequited love for Lancelot killed her? Medieval literature is fascinated with the idea that love may be a fatal affliction. Indeed, it is frequently suggested that true love requires sacrifice, that you must be ready to die for, from, and in love. Love, in other words, is represented, sometimes explicitly, as a form of martyrdom, a notion that is repeatedly reinforced by courtly literature’s borrowing of religious vocabulary and imagery. The paradigm of the martyr to love has of course remained compelling in the early modern and modern period.
This book seeks to explore what is at stake in medieval literature’s preoccupation with love’s martyrdom. Informed by modern theoretical approaches, particularly Lacanian psychoanalysis and Jacques Derrida’s work on ethics, it offers new readings of a wide range of French and Occitan courtly texts from the twelfth and thirteenth centuries, and argues that a new secular ethics of desire emerges from courtly literature because of its fascination with death. This book also examines the interplay between lyric and romance in courtly literary culture and shows how courtly literature’s predilection for sacrificial desire imposes a repressive sex-gender system that may then be subverted by fictional women and queers who either fail to die on cue, or who die in troublesome and disruptive ways.
Joseph Anglade siguec professor ena Universitat de Tolosa.
L’idée du présent travail date de plus de vingt-cinq ans..
This dissertation compares the works of select troubadours with three mystical tracts in order to present the similarities found in these two literary traditions. Mystical writings have a far longer history reaching into antiquity and continuing until the present day. The traces in the manuscript traditions situate in the late eleventh century a new poetic form in Occitan with a focus on earthly love. The love as it is described in the songs of the composers who write or sing about it comes to be called bon amors or fin’ amors, the term we use today to name the love of the troubadour tradition. The period of lyrical production in Occitan by troubadours speaking of fin’ amors does not endure more than three centuries if we begin our count with Guilhem IX (1071-1126) and close with the poet so often called the last of the troubadours, Guiraut Riquier (1254-1292). These two traditions of love literature are thus distinguished by the nature of their literary histories and also by the loves they describe. Despite this, the shape of the loves they discuss as well as the language used to speak about love are not so different.
Be the first to review “Mirèlha (Occitan Provençau)”
You must be logged in to post a review.