| book-author | |
|---|---|
| format |
Die Beziehungen des Felibrige zu den Trobadors
0,00 €
Customer Reviews
There are no reviews yet.
0,00 €
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
Er Estatut d’Autonomia hè oficiau era lengua occitana en Catalonha. Se concrète en Art 6.5.: Era lengua occitana, nomentada aranés en Aran, ei era lengua pròpria d’aguest territòri e ei oficiau en Catalonha, cossent damb çò qu’establissen aguest Estatut e es leis de normalizacion lingüistica. Ua des responsabilitat qu’a d’assumir era institucion, ei a dí- der era Generalitat e eth Conselh Generau d’Aran, en procès de metuda era practica dera oficialitat dera lengua occitana, ei era sua referéncia lingüistica. Ua lengua a de besonh uns referents clars entà mostrar ua coeréncia normatiua.
S’era lengua ei ua, era occitana, ua a d’èster era nòrma de referéncia maugrat que pòden èster diuèrses es interpretacions e aplicacions.
Era aplicacion der Estatut hè de besonh era contínua relacion damb aguesta nòrma referent e damb era sua forma l’aplicacion. En cas der aranés aguesta nòrma occitana se concrète enes Nòrmes ortografiques der aranés que ja an mès de vint-e-cinc ans d’emplec sociau (escòla, administracion, …).
Es elements fonamentaus d’aguesta nòrma referent son longaments acceptats en tot eth territòri lingüistic, mès mos cau concretar e èster eth maxim de rigorosi, donques qu’era sua gestion non ei tostemp clara e evidenta. Sense aguest rigor es decisions non serien competentes e serioses. Ei plan per açò que, per manca d’ua autoritat normatiua de tot eth territòri lingüistic, era Secretaria de Politica Lingüistica s’a dotat der assessorament d’un Grop de Lingüistica Occitana (GLO) format per setze persones prestigioses en estudi dera lengua occitana, qu’amasse fòrça des sen- sibilitats existentes. Entre es compausants deth Grop i a tres membres der Institut d’Estudis Aranesi que garantissen eth respècte per aguesta varietat.
Mès, eth GLO non ei era autoritat, non cree nòrma, sonque l’ administre e assessore ara SPL ena sua aplicacion. Trabalhe ena perspectiva dera unitat lingüistica, e eth respècte dera varietat aranesa, sense hèr nòrma.
Ath torn der ahèr aranés-occitan s’a produsit un debat, en fòrça escadences rei- teratiu, sus er ensemblatge dera varietat aranesa e dera sua nòrma damb era varietat generau (hugim de denominacions coma estandard o referenciaus entà non entrar en competéncies pròpries dera autoritat lingüistica). Aguesta varietat generau a estat denominada d’ues autes formes per diuèrsi autors: occitan larg, occitan comun, neolanguedocian, occitan ortopedic, occitan referenciau,…
Eth trabalh que ven a contunhacion ei ua contribucion ad aguest debat. Es sòns autors son professionaus dera lengua, boni coneishedors dera varietat aranesa e dera varietat generau dera lengua occitana. Damb eri eth debat non s’acabe, ne s’inície, sonque se contunhe.
Aran ath long dera sua millenària existéncia a anat configurant ua simbologia pròpia, uns senhaus d’identitat, ua istòria e un patrimòni d’identificacion collectiua.
Auem er escut qu’ei reflèxe e expression dea nòsta istòria. Sintèssis de toti es elements: Lengua, Istòria, Art, Territòri e Volentat collectiua; Diuersitat e convivéncia. Er escut sintetise toti aguesti element d’arraötz popular e eth pòble les identifique coma pròpis.
Angel Claveria a sabut articular tot eth contengut simbolic en aguestes quate planes, Mos cau emplegar e mantier es simbèus entà permanéisher coma pòble.
El Valle de Arán, tan caracterizado geográficamente por sus verdes praderas, sus tupidos bosques, sus arriscadas cimas, tiene también un habla que lo define: el aranés, que, como se nos dice en la introducción de este libro, no es propiamente un dialecto catalán, sino que está emparentado con el gascón, que se conserva todavía vivo entre las gentes del pueblo de los lugares del sur de Francia, que constituyen las históricas tierras de la Gascuña.
Casimiro Ademá, el autor de este estudio, aparte de poseer unos conocimientos poco comunes en la materia –aún no siendo un especialista en filología–, nos da de este fenómeno lingüístico un testimonio vivo y directo adquirido esencialmente en las conversaciones y convivencia con las gentes de su tierra.
The medieval troubadours of the South of France profoundly influenced European literature for many centuries. This book is the first full-length study of the first-person subject position adopted by many of them in its relation to language and society. Using modern theoretical approaches, Sarah Kay discusses to what extent this first person is a “self” or “character,” and how far it is self-determining. Kay draws on a wide range of troubadour texts, providing many close readings and translating all medieval quotations into English. Her book will be of interest both to scholars of medieval literature, and to anyone investigating subjectivity in lyric poetry.
In 1209 Simon of Montfort led a war against the Cathars of Languedoc after Pope Innocent III preached a crusade condemning them as heretics. The suppression of heresy became a pretext for a vicious war that remains largely unstudied as a military conflict. Laurence Marvin here examines the Albigensian Crusade as military and political history rather than religious history, and traces these dimensions of the conflict through to Montfort’s death in 1218. He shows how Montfort experienced military success in spite of a hostile populace, impossible military targets, armies that dissolved every forty days, and a pope who often failed to support the crusade morally or financially. He also discusses the supposed brutality of the war, why the inhabitants were for so long unsuccessful at defending themselves against it, and its impact on Occitania. This original account will appeal to scholars of medieval France, the Crusades, and medieval military history.
LAURENCE W. MARVIN is Associate Professor of History at the Evans School of Humanities, Berry College, Georgia.
Se sap que, en el conjunt dels parlars romànics, no resulta excep- cional de trobar varietats lingüístiques que, en l’imperfet d’indicatiu de la segona i la tercera conjugacions, presentin a la desinència un so labial intervocàlic. Apareix, per exemple, dialectalment, en espanyol: en zones ben diverses, en clapes disperses, ja sigui en el vell o en el nou continent. Apareix en rètic o en dialectes itàlics: com, sense anar més lluny, en el toscà mateix. O bé també en aragonès, llengua en la qual «la terminación del imperfecto mantiene la -b- tanto en la primera como en la segunda y tercera conjugaciones» (ALVAR, 1953: 230) i en què aquestes formes amb un element bilabial —perquè, com en espanyol, hi és bilabial— a la desinència són, de fet, les formes referencials.
L’objectiu, doncs, no és de tractar d’afers —recurrents, per altra banda— com l’origen etimològic o analògic d’aquell so consonàntic, sinó sobretot de treure a la llum dades que hi fan referència: informa- cions obtingudes durant els darrers set anys arreu dels pobles de la Vall d’Aran —i també del Comenge veí, ja a l’Estat francès— a través d’enquestes de tipus dialectològic de format —diguem-ne— clàssic.
En 1944, Manuel Abizanda e Broto deth Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional publique era transcripcion e studi d’un manscrit titolat Índice Privilegios. Abizanda conde que dit manuscrit siguec amagat tà liurar-le deth perilh des “hodas rojas y marxistas” pendent era epòca Republicana e Guèrra Civila.
En 1938, un còp liberada era Val d’Aran pes nacionaus, er avocat Jaume Sala entreguèc dit manuscrit ath Servicio. Abizanda qu’ère agent d’aguest servici hec er estudi comentat adès.
En sòn trabalh ditz qu’un còp estudiat, eth manuscrit serà restituït entar Archiu Notariau, mès non especifique s’ei er archiu notariau deth districte de Vielha o parle d’un aute districte. Actuaument se desconeish a on se trape dit manuscrit e sonque auem notícies d’eth pera publicacion de 1944.
Pera descripcion hèta per Abizanda sabem qu’et manuscrit cònste de 50 fuelhs escrits e 40 fuelhs en blanc. Ei enquadernat en pergamin e mesure 14x10cm.
Aguest seriós estudi qu’auetz enes mans ei ua campanada ena nòsta cultura, que mos enlumene sus un des aspèctes mès desconeishuts dera nòsta istòria. Ei damb gòi que guardam es campanaus lheuar-se orhulhosi ath miei des nòsti pòbles. Son eth referent paisagistic e visuau… e damb eth sòn penetrant tapatge mos enlumènen tanben en nòste moviment.
Ena nòsta vida diària i son presentes es campanes, i an estat des de hè molt… des de tostemp, e ena nòsta petita literatura ne parlen diuèrsi autors. Auíem de besonh aguest estudi, mos calie articular damb rigor un discors que mos permetesse explicar que tanben ath torn d’aqueres majestuoses tors s’a gestat era nòsta identitat.
Select at least 2 products
to compare
Be the first to review “Die Beziehungen des Felibrige zu den Trobadors”
You must be logged in to post a review.