Includís preguntes e reflexions tà trabalhar eth tèxt.
Er ereu
0,00 €
0,00 €
Includís preguntes e reflexions tà trabalhar eth tèxt.
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
Non hè pas massa temps i auie ua mainada a qui li agradauen es videojòcs der ordenador; Rita, se didie. Non auie guairi amics pr’amor que quan l’anauen a cercar entà gésser a jogar, tostemp auie bèra desencusa entà non anar-i.
Era sua mairia de Tolosa, a qui non vedie guaire soent, li auie regalat un petit ordenador tath sòn anniversari e passaue ores e ores totes es dimenjades laguens de casa damb era maquina.
Ua tarde embromada que ploiguie a còps de farrat, Rita guardaue com es goterèrs de ploja se deishauen anar peth veire dera hièstra dera sua cramba. Es bromes, arturades en cèu, deishauen anar arrais de lum e uns trons de pòur hègen a tremolar era casa.
Rita tornèc tath teclat, quan sa mair la cridèc…
L’any 2012 vam publicar Els pobles perduts amb la intenció de recuperar la memòria de 30 indrets deshabitats que formen part del nostre llegat col·lectiu. Ara hi tornem amb les històries d’una vall i de 29 viles.
Hem escrit Els pobles oblidats entre 19 autors d’arreu de Catalunya. Parlem de Vidabona i Saltor, Canals de Cerdanya, Cerneres, Solanell, Montant de Tost, Sant Romà de Tavernoles, Àrreu i Dorve, als Pirineus. Herba-savina, Orrit, Raons i Oroners, a Lleida. Sant Joan de Toran i la seva vall, a la Val d’Aran. Els Metges, Briolf i Sant Marçal de Quarantella, a Girona. Salselles, el Putxot, Santa Margarida de Cabagès, a la Catalunya Central. Sant Marçal del Montseny, Jafre i el carrer del Xipreret, de l’Hospitalet de Llobregat, a Barcelona. Montargull, la Bartra, Esblada, Fontscaldetes, Gallicant i Fatxes, a Tarragona. I lo Mas del Llaurador, al Matarranya.
Els pobles oblidats convida a conèixer el país i a caminar-hi. Obre la porta a la nostra història i a la història d’unes persones que van haver d’aprendre a viure lluny d’on van néixer.
Els textos relacionats amb l’Aran són en edició bilingüe català i aranès.
Era Giganta dera Sang ei un petit conde basat en experiéncies reaus, viscudes pera protagonista, damb quauque tòc de ficcion.
Era persona que represente era Giganta, a trauèrs des sòns actes e actituds vitaus, a estat e ei era inspiracion de fòrça gent, que – un bon dia – decidís collaborar en bèra iniciativa sociau entà ajudar as auti.
Des dera Associació de Donants de Sang de l’Urgell, damb era collaboracion dera Diputació de Lleida e dera Federació Catalana de Donants de Sang, auem volut immortalizar “eth gèst de donar sang” – personificat ena figura dera Giganta Angeleta – damb era elaboracion dera prumèra Giganta; simbèu e aumenatge permanent as donants de sang.
Amassar tradicion e cultura populara damb era solidaritat e er altruïsme des donants, ei quauquarren qu’a de perdurar gràcies as naues generacions.
El Valle de Arán, tan caracterizado geográficamente por sus verdes praderas, sus tupidos bosques, sus arriscadas cimas, tiene también un habla que lo define: el aranés, que, como se nos dice en la introducción de este libro, no es propiamente un dialecto catalán, sino que está emparentado con el gascón, que se conserva todavía vivo entre las gentes del pueblo de los lugares del sur de Francia, que constituyen las históricas tierras de la Gascuña.
Casimiro Ademá, el autor de este estudio, aparte de poseer unos conocimientos poco comunes en la materia –aún no siendo un especialista en filología–, nos da de este fenómeno lingüístico un testimonio vivo y directo adquirido esencialmente en las conversaciones y convivencia con las gentes de su tierra.
Aguesta “gramatica” s’a hèt pensant en ensenhament dera lengua, e mès concrètament ena escòla, en tot tier en compde qu’era escòla pendent es darrèrs ans a desvolopat eth major conjunt de documentacion e era major transmission dera lengua. Era Seccion aranesa ei formada per 8 persones des quaus 7 auem ua ligason ar ensenhament. Volem facilitar eth camin as emplegaires dera lengua, as mèstres, a toti es que l’ensenhen…
Es decisions s’an pres en tot contrastar era situacion actuau der aranés, e s’a procurat de tendir cap a solucions que faciliten er emplec dera lengua, que donguen un accés coerent e simplificat.
Cau interpretar aguesta “gramatica basica” coma eth document que mèrque eth camin, qu’oriente en emplec dera lengua. Aguesta “gramatica”, ei basica, non preten èster exaustiva e açò signifique qu’en sòn trebalh deth dia a dia es creadors dera lengua, es escritors e toti es que l’empleguen trobaràn gessudes e solucions damb fondaments diuèrsi que testimonien era viuesa dera lengua. Non la volem embarrar. I an mès gessudes qu’es que proposam aciu, i an encastres diuèrsi d’emplec dera lengua que suggerissen formes diferentes. Damb era rigor pròpria dera lingüistica, damb era atencion metuda en emplec actuau der aranés, damb era consideracion sincronica e diacronica dera lengua occitana, presentam aguesta propòsta normativa que definís era varianta aranesa dera lengua occitana e demanam qu’aqueri qu’empleguen era lengua s’adapten, au mens, ara linha aciu contenguda. E s’an capacitat entà anar mès luenh,… que i vagen! E se non i van, en emplegar era lengua damb es critèris d’aguesta “gramatica basica” s’incardinaràn ena correccion der aranés.
Aguest vocabulari siguec elaborat prumèrament peth TERMCAT, Centre de Terminologia dera Generalitat de Catalonha, en 2003, entath catalan e d’autes lengües (castelhan, francés, anglés). En 2009 eth vocabulari auec era introduccion des tèrmes en occitan. Eth trabalh d’adaptacion ar occitan siguec hèt per Claudi Balaguer, membre deth GLO, e aprovat peth Grop de Lingüistica Occitana (GLO), Grop assessor dera Generalitat de Catalonha en matèria de lengua occitana. Claudi Balaguer ei membre dera Acadèmia aranesa dera lengua occitana. En aqueth moment aguest vocabulari siguec hèt damb volontat de lengua generau o estandard.
Aguesta compilacion de trebalhs premiadi en Concors Literari Mossen Condò e en Concors de Diboish der an 2014, dempús de mès de quaranta ans d’auer començat a escríuer damb ua illusion enorma!
En les pàgines següents s’exposen breument algunes estructures bàsiques de la llengua occitana perquè els lectors catalans puguin aproximar-se d’una manera ràpida i telegramàtica a la llengua que es parla en el terç meridional de l’Estat fran- cès, a la Vall d’Aran o en una quinzena de valls alpines que pertanyen administra- tivament a la regió italiana del Piemont, a més de la localitat calabresa de La Gàrdia (a la província de Cosenza) o del Principat de Mònaco, on l’occità conviu amb una varietat lígur. L’occità és oficial des de 1990 a l’Aran, i des de 2006 a tot el Principat de Catalunya, on és la segona llengua pròpia i territorial del país.
Les formes que s’exposen a continuació pertanyen a una mena d’occità estàndard que, d’entrada, ha de resultar comprensible –sense cap aprenentatge previ– a tots els que coneixen i usen la llengua d’oc, ja siguin provençals, llenguadocians, alver- nesos, gascons (aranesos inclosos) o llemosins.
Aquestes formes són el producte d’una selecció d’elements que parteix d’uns criteris lingüístics que pretenen d’afavorir les formes més diasistemàtiques o esteses terri- torialment, les més tradicionals o amb un pes històric i literari més important, les més regulars, funcionals i autònomes o autòctones d’Occitània. Hi pot haver una coincidència més o menys important entre aquestes formes i –sobretot– les d’alguns
dialectes llenguadocians, situats en el centre del domini lingüístic, però cal remarcar que d’aquest fet no cal treure’n conclusions esbiaixades. Ni les formes que exposem a continuació han de substituir les dels diferents dialectes occitans, ni les modalitats locals o regionals occitanes són jeràrquicament inferiors a aquesta espècie d’occità típic (o referencial o larg, ‘ample’, o com en vulguem dir) que dibuixem en aquest treball.1 Ben al contrari, aquesta mena d’occità general, descrit en les pàgines segü- ents, és el principal aliat de les varietats locals, ja que s’emmarca en un procés de codificació i d’estandardització del conjunt de la llengua que ha de facilitar a tots els dialectes occitans i als seus respectius estàndards regionals –mitjançant l’apor- tació de recursos lingüístics que no existien a nivell local, per exemple– l’accés a àmbits d’ús que fins ara semblaven exclusius de les llengües estatals.
Ja hem dit que aquest treball vol ser una eina pràctica, útil per als que volen sub- mergir-se ràpidament en la llengua occitana. Esperem que sigui també un altre petit gra d’arena que contribueixi, no tan sols al coneixement mutu entre catalans i oc- citans, sinó a la recuperació social de l’occità en la mesura que li faci guanyar nous parlants, molts dels quals potser s’hauran adonat que l’aprenentatge de la llengua d’oc, partint del català, pot ser molt més veloç i fàcil que el de qualsevol altra llengua. Fins i tot que el de qualsevol altra llengua romànica.
Be the first to review “Er ereu”
You must be logged in to post a review.