Ua publicacion especiau dera Societé des Langues romanes de Montpellier (MCMXXIX).
Les troubadours et les Bretons
0,00 €
Joseph Anglade siguec professor ena Universitat de Tolosa.
L’idée du présent travail date de plus de vingt-cinq ans..
0,00 €
Joseph Anglade siguec professor ena Universitat de Tolosa.
L’idée du présent travail date de plus de vingt-cinq ans..
Ua publicacion especiau dera Societé des Langues romanes de Montpellier (MCMXXIX).
| book-author | |
|---|---|
| format |
There are no reviews yet.
La langue d’oc ou occitan représente, à coté du catalan, du français, du francoprovencal, du castillan, [.] une des grandes langues romanes ou néo-latines qui se sont développées a partir d’une symbiose entre le latin populaire.
Pierre Bec ei professeur à l’Université de Poitiers, ancien Président de l’Institut d’Etudes Occitanes, ancien Directeur du Centre d’Etudes Supérieures de Civilisation Médiévale.
La Vall d’Aran està separada políticament dels països occitans veïns des de fa segles, i en certa manera això ha estat definitiu d’ençà de la concessió als aranesos dels privilegis inclosos a Era Querimònia l’any 1313, després que aquell país gascó decidís d’adscriure’s a la Corona d’Aragó i passar a formar part del Principat de Catalunya en unes condicions certament particulars que no té cap altra zona del ter- ritori. Només algunes invasions episòdiques del Regne o de la República de França en els segles posteriors (vegeu Lladonosa, 2001) han fet que aquella vall gascona, durant alguns períodes breus, no hagi estat diferent de les altres valls occitanes veïnes des d’un punt de vista polític.
De fet, la diferència en l’adscripció estatal respecte a les zones occitanes imme- diates ha condicionat enormement la visió que els lingüistes i altres estudiosos han tingut tradicionalment de l’aranès, segurament oblidant que la Vall d’Aran, tot i de- pendre políticament de successius estats ibèrics, ha continuat mantenint unes inten- ses relacions humanes amb els territoris veïns que també parlen occità, unes relacions segurament més intenses que no pas les que també ha mantingut amb els territoris catalans immediats (que no han estat, ni de bon tros, inexistents). No oblidem que la Vall d’Aran es troba al nord de l’eix pirinenc, orientada cap a l’Atlàntic, l’oceà on va a parar el riu Garona, que viatja fins a Tolosa o Bordeus i que és precisament la columna vertebral d’aquell petit país pirinenc, al costat del qual s’arrengleren la major part de poblacions araneses. En aquest petit treball pretenem fer una breu aproximació a la dialectologia aranesa tenint en compte tot això que acabem d’assenyalar. Prescindint de prejudicis estatals i d’apriorismes. Deixant de banda visions contaminades per les adscripcions administratives, sovint sobrevalorades. La nostra intenció és de demostrar, sobretot mitjançant un catàleg de fets lingüístics, que la diversitat dialectal de l’aranès potser no es pot deslligar de les relacions —o la intensitat d’aquestes mateixes relacions— que les diferents zones de la Vall d’Aran han tingut amb els diferents països occitans veïns, i que en la geolingüística aranesa tenen un paper ca- pital les afinitats amb els parlars immediats del Comenge i del Coserans, els dos territoris gascons immediats. Com veurem, l’occità parlat en algunes poblacions de la Vall d’Aran fins i tot pot presentar més afinitats —almenys tradicionalment— amb el gascó que hi ha en localitats administrativament franceses que no pas amb el que s’usa en localitats situades a la mateixa Vall d’Aran. La frontera, la teòrica frontera definitivament instal·lada al segle xiv, ha estat realment mai un obstacle per a la co- municació entre els occitans d’un costat i de l’altre de la línia administrativa? Ha suposat una barrera per a la difusió de certes solucions fonètiques, morfosintàctiques o lexicals? Des del punt de vista lingüístic, ja veurem que la resposta és categòrica.
Some of medieval culture’s most arresting images and stories inextricably associate love and death. Thus the troubadour Jaufre Rudel dies in the arms of the countess of Tripoli, having loved her from afar without ever having seen her. Or in Marie de France’s Chevrefoil, Tristan and Iseult’s fatal love is hauntingly symbolized by the fatally entwined honeysuckle and hazel. And who could forget the ethereal spectacle of the Damoisele of Escalot’s body carried to Camelot on a supernatural funerary boat with a letter on her breast explaining how her unrequited love for Lancelot killed her? Medieval literature is fascinated with the idea that love may be a fatal affliction. Indeed, it is frequently suggested that true love requires sacrifice, that you must be ready to die for, from, and in love. Love, in other words, is represented, sometimes explicitly, as a form of martyrdom, a notion that is repeatedly reinforced by courtly literature’s borrowing of religious vocabulary and imagery. The paradigm of the martyr to love has of course remained compelling in the early modern and modern period.
This book seeks to explore what is at stake in medieval literature’s preoccupation with love’s martyrdom. Informed by modern theoretical approaches, particularly Lacanian psychoanalysis and Jacques Derrida’s work on ethics, it offers new readings of a wide range of French and Occitan courtly texts from the twelfth and thirteenth centuries, and argues that a new secular ethics of desire emerges from courtly literature because of its fascination with death. This book also examines the interplay between lyric and romance in courtly literary culture and shows how courtly literature’s predilection for sacrificial desire imposes a repressive sex-gender system that may then be subverted by fictional women and queers who either fail to die on cue, or who die in troublesome and disruptive ways.
El Valle de Arán, tan caracterizado geográficamente por sus verdes praderas, sus tupidos bosques, sus arriscadas cimas, tiene también un habla que lo define: el aranés, que, como se nos dice en la introducción de este libro, no es propiamente un dialecto catalán, sino que está emparentado con el gascón, que se conserva todavía vivo entre las gentes del pueblo de los lugares del sur de Francia, que constituyen las históricas tierras de la Gascuña.
Casimiro Ademá, el autor de este estudio, aparte de poseer unos conocimientos poco comunes en la materia –aún no siendo un especialista en filología–, nos da de este fenómeno lingüístico un testimonio vivo y directo adquirido esencialmente en las conversaciones y convivencia con las gentes de su tierra.
The poetry of the troubadours was famous throughout the middle ages, but the difficulty and diversity of the original languages have been obstacles to its appreciation by a wider audience. This collection aims to redress the situation, presenting English verse translations in contemporary idiom and a highly readable form. It includes some 125 poems, with a strong representation of those composed by women, and goes beyond traditional limits in time to feature a sampling of the earliest texts in the Occitan language, written in the tenth and eleventh centuries, and later works from the early fourteenth. Though most poems translated in the book were written in Occitan, the vernacular of southern France, there are also a few translations of poems written in the same place and time but in other languages, including Latin, Hebrew, Norse, Catalan, and Italian. Genres include love songs, satires, invectives, pastourelles, debates, laments, and religious songs. A comprehensive introduction places the troubadours in their historical context and traces the development of their art; headnotes introduce each poet, and the book ends with a bibliography and suggestions for further reading.
Se sap que, en el conjunt dels parlars romànics, no resulta excep- cional de trobar varietats lingüístiques que, en l’imperfet d’indicatiu de la segona i la tercera conjugacions, presentin a la desinència un so labial intervocàlic. Apareix, per exemple, dialectalment, en espanyol: en zones ben diverses, en clapes disperses, ja sigui en el vell o en el nou continent. Apareix en rètic o en dialectes itàlics: com, sense anar més lluny, en el toscà mateix. O bé també en aragonès, llengua en la qual «la terminación del imperfecto mantiene la -b- tanto en la primera como en la segunda y tercera conjugaciones» (ALVAR, 1953: 230) i en què aquestes formes amb un element bilabial —perquè, com en espanyol, hi és bilabial— a la desinència són, de fet, les formes referencials.
L’objectiu, doncs, no és de tractar d’afers —recurrents, per altra banda— com l’origen etimològic o analògic d’aquell so consonàntic, sinó sobretot de treure a la llum dades que hi fan referència: informa- cions obtingudes durant els darrers set anys arreu dels pobles de la Vall d’Aran —i també del Comenge veí, ja a l’Estat francès— a través d’enquestes de tipus dialectològic de format —diguem-ne— clàssic.
Montaillou: un petit village de montagnards et de bergers en haute Auriège, à 1 300 mètres d’altitude. En 1320, Jacques Fournier, évêque de Pamiers, plus tard pape d’Avignon, y déploie ses talents d’inquisiteur. Il finit par déterrer tous les secrets du village.
Rien n’échappe à cet évêque fureteur, ni les vies intimes, ni les drames de l’existence quotidienne.
En s’appuyant sur cet extraordinaire document de Jacques Fournier, sorte de roman vrai du petit peuple du XIV siècle, Emmanuel Le Roy Ladurie ressuscite, en utilisant les méthodes historiques et ethnographiques les plus actuelles, la réalité occitane et cathare d’il y a six cent cinquante ans.
This is the first twentieth-century study of the women troubadours who flourished in Southern France between 1150 and 1250 — the great period of troubadour poetry. The book is comprised of a full-length essay on women in the Middle Ages, twenty-three poems by the women troubadours themselves in the original Provencal with translations on facing pages, a capsule biography of each poet, notes, and reading list.
Be the first to review “Les troubadours et les Bretons”
You must be logged in to post a review.